Si aixó no s'atura...

Tots ens trobem esturats per com s’estan desenvolupant els esdeveniments,
un captura fons per aquí i altres per allà, i si això no s’atura malament anirem
requalificacions milionàries, projectes que canvien d’empreses però no de mans,
aparcaments buits però que deixen butxaques plenes de manera natural
corrupció estructurada per totes bandes pugen la temperatura de la ciutadania.
Obturada la possibilitat de que aquesta cançoneta canviï de partitura o doni un gir,
renego d’aquesta classe política d’altura, que s’aprofita de la tessitura, per
recaptar diners de tot arreu com si volguessin fer una confitura de macedònia
usurpen fons de la cultura, de la natura i de qualsevol nomenclatura social.
Per aixó, ara que es comença a obrir el pot de la merda, aprofitem la conjuntura
tirem-nos cap a la aventura i aprofundim ala ruptura que cada cop és més gran,
ara és el moment de no deixar-los fer cap tipus de lectura política i actuar.

A tots els pobles hi tenim el nostre Capo

En els últims escàndols de corrupció política els seus caps es feien dir “Don Vito” al Cas Gurtel i “Luigi” a trama colomenca, faria riure sinó fos tan seriós. Aquests sobrenoms mafiosi ens han de fer veure la impunitat que aquestes persones es creien que tenien, però no és ni serà el primer i últim cop que assistim a un “espectacle” d’aquest tipus. Al llarg de la història i a tots els pobles hi ha hagut algú que ha controlat el cotarro, famílies que al llarg del temps han anat ocupant els llocs importants de la societat civil local, com pot ser la política, la cultura, l’esport i/o els mitjans de comunicació i quan s’està en tots aquests llocs estratègics de poder no es pot evitar d’influir en voluntats per treure’n algun tipus de profit, ja sigui social, polític o econòmic. No cal portar metralleta de tambor i xiuxiuejar consells a cau d’orella per a pressionar a les persones que signen, no es necessari tenir comptes bancaris a suïssa per a considerar que els bens monetaris i immobiliaris s’han aconseguit de forma no gaire honesta, només cal deixar-se portar i els que mouen els fils ja faran ballar al ritme que toqui en cada moment. Pensem-hi tots, repassem si al nostre poble es produeixen aquest tipus de coses, parlem amb uns i altres, fem una bossa ben grossa de merda i rebentem-la al ben mig de la plaça principal, però vigila no t’esquitxi a tu, per que no crec que tinguis o puguis pagar els bons bufets d’advocats especialistes en rentar la roba bruta dels poderosos.

A rio revuelto ganancia de pescadores, però amb cocodrilo Garzón

Ara que les aigües politiques baixen plenes de merda hi haurà algun aprofitat que tirant la canya encara pescarà alguna cosa, em refereixo als partits catalans que encara no han estat esquitxats amb tanta porqueria. Si ara surten amb la bandera de la honradesa significarà que estan intentant treure rèdit polític de tota aquesta situació, si callen sense més, estarem davant d’aquell que no diu rés per que te molt que amagar i el que probablement passarà és que trauran per davant l’argument de deixar actuar la justícia.
Però el mal ja està fet, els fons públics ja han volat i tots ho sabien, fins hi tot el molt ex honorable, va tenir la santa barra de dir públicament que si comencem així sortirem tots escaldats, qui son tots? Tots no som nosaltres, tots son els partits polítics d’àmbit nacional que el que no ha robat un all s’ha endut una seva.
Però tenen un petit problema, i no és només el 3%, sinó que la punta de la manta la té agafada un tal Garzón, que tot i no ser gaire amic meu, en aquest tipus d’assumptes és de lo milloret que tenim, és com els cocodrils de la 2 que quan agafen a la seva presa primer les rebreguen, les ofeguen i se les emporten al fons del riu per a que quan estiguin prou estovades poder-se-les cruspir.
Esperem que no faci cap de les seves cagades fallant en la forma de la instrucció i els hi doni la oportunitat de, emparant-se en qualsevol escletxa legal, sortir indemnes dels seus delictes i si pot estirar de mica en mica la manta abans que les destructores de paper s’esgotin no estaria malament.
Hi confio, però no tinc gaire esperança que això passi.

Fotogènics

Som guapes i guapos, tenim cossos esculturals y vestim a l’última moda, no ho podem evitar, som així, als d’IxM els flaixos ens persegueixen per allà on anem, i quedem bé, però n’hi ha que ens acusen de buscar només la foto.

Els d’IxM ens deixem la pell, la salut, els diners i les hores personals pel poble que ens ha vist néixer i arribar, ens trenquem les banyes per poder fer arribar les nostres propostes al ciutadà, amb pocs recursos i molta imaginació a vegades ho aconseguim, hem de fer-ho lluitant contra la poca credibilitat que tenen els polítics i contra una censura ferotge que des de la coalició de govern amb la connivència de la oposició ens estan fent a la premsa local, escrita i audiovisual.
Aquells que ens acusen de buscar la foto els convido a la reunió que IxM fa cada dilluns a la terrassa de Can Boada, per que vegin com, tot i esgotats pels respectius dies laborables, ens passem hores barrinant propostes, denúncies i accions que tenen com a única finalitat millorar el poble (jo personalment hi soc poc).
N’hi ha d’altres que tot i cobrar uns sous indecents es passen els dies gratant-se la panxa, fent currículum en els respectius partits nacionals, cosa que si que veig publicat a “bombo y platillo” i/o treballant a casa el papa tot hi tenir un sou que obligaria a 8 hores presencials en el lloc de treball.
Sobre els locals també n’hauríem de parlar, espais buits de persones i sobretot de idees, ja que esperen que els hi enviïn per FAX des de Barsalona, no sigui que s’ofenguin els del tripartit o la casa gran hermano.
Per a fotos les de l’Alcalde que els ciutadans de Mollet ja només el veiem en format monras.jpg, per que si l’has de trobar a l’ajuntament ho tens magre i et filtren a través de la seva secretària, l’altra alternativa és fer oposicions a xofer. També hi ha una manera de sortir en premsa, gastant-se un pasta en propaganda institucional, així tens assegurada ½ plana pagada i també la noticieta setmanal.
En fi, nosaltres a la feina, que a “todo Puigcercós le llega su Carretero”, no aconseguiran tapar-nos la boca, som lliures i sobretot som rebels.

Salut i canya

Cornuts i pagant el beure

Estafadors del món! Penediu-vos! Confesseu els vostres pecats! Entregueu la dispensa al plateret de les almoines i tindreu el perdó de Déu. El Jutge del cas Palau, més que un jurista sembla un capellà de poble, d’aquells que castigava amb dos parenostres i algun avemaria als pecadors de pensament i d’acte. És una vergonya, i no només pels fets delictius d’aquests “senyors” i respectives famílies, sinó per com després de “rasgar-se las vestidures” tots els politicastros de torn i d’amenaçar de tirar de la manta els receptors de fons corruptes com la majoria de Fundacions dels partits democràtics (la de CiU almenys 500.000 €) ara s’escudaran en que els polítics no han de discutir una decisió judicial, per que l’estat de dret es fonamenta en la separació de poders i tal i Pascual i 3%. O sigui que el ciutadà com sempre serà el cornut i pagarà el beure.

Tot és mentida

Que la credibilitat de la classe política actual està sota mínims, és mentida; que tothom pensa que son uns gualtrapes que només saben ficar mà a la caixa comuna, és mentida; que la gestió de la política local és dolenta i a la nostra bonica ciutat nefasta, és mentida; que cada cop més els polítics s’allunyen de la ciutadania i només els veiem a la premsa fent-se la foto de torn, és mentida; que en temps de crisi econòmica segueixen tirant els diners en publicitat, mítings, locals de luxe i actuant com nous rics, és mentida; que es dediquen a perdre el temps en debats inútils que a la ciutadania li queden molt lluny, és mentida; que quan actuen per millorar les coses encara les empitjoren i no tenen la decència de reconeixeu, és mentida; que cada cop és més difícil, per no dir impossible, accedir als llocs públics de representació social per que se’ls reparteixen entre ells i així ningú els toca els nassos, és mentida; i tantes mentides que es diuen dels nostres electes representants. Tot és mentida, o no.

No em fumis

Al lateral de la porta de entrada del nostre flamant ajuntament hi ha un cartell ben gran que diu “En aquest espai no es permet fumar”, doncs no és així, ja que només entrar, entre el carrer i la recepció hi ha un quadradet de 4 m2 on la pudor et tira a terra, pudor a burilla rebregada, barrejada amb “limpiatodo” i escopinades vàries,. En aquest espai reduït, algú hi ha deixat un cendrer, que deu servir per que els companys treballadors del consistori passin aquelles estones amb el seu cilindret de nicotina i també per a les persones que quan arriben fumant puguin dipositar la cigarreta al contenidor corresponent. Doncs mala idea ha tingut aquest algú, per als que com jo son exfumadors però no de la lliga antitabac, que de cop, gratuïtament i sense avisar et trobis amb aquesta clatellada al nostre sentit més fi que és l’olfacte no és gaire agradable i segons quina hora del dia pot arribar a ser repugnant i vomitiu.

Pelotaris

Diuen que els Pelotaris són uns tios molt besties, preferiblement bascs, que amb la mà nua es dediquen a picar una bola de goma dura contra una paret de formigó. Però també n’hi ha d’un altre tipus i que per ruïnosa experiència familiar els conec en 1a persona, són aquells que per poder-se finançar demanen un crèdit al Banc (en el meu cas eren remeses de lletres al portador) i al venciment en demanen un altre per pagar el primer, el negoci està en que les quantitats cada cop han de ser més altes ja que cal abonar l’import inicial, els interessos i, ja posats, aprofites per incrementar el deute per poder seguir el ritme de vida descontrolat. De tant en tant, aconsegueixes tancar algun negoci i ets capaç d’eixugar el deute, però el mal ja està fet, al cap de poc temps hi tornes, i una altre vegada, i una altre, i una altre.... tot aquest moviment il·legal es fa sempre sota la connivència de l’oficina bancària de torn, ja que si els tornes perfecte, i si no t’embarguen.
Ara imaginem-nos una “ciutat” Catalana de classe mitja que es dedica a viure per sobre de les seves possibilitats, que s’embarca en obres faraòniques de difícil amortització, que el seu teixit industrial és cada cop més ruïnós degut a la deslocalització de les empreses més importants i el tancament d’altres, i que l’espai que ofereix per instal·lar noves industries és petit, mal comunicat i en un estat de manteniment lamentable, que l’activitat del petit comerç està sota mínims i que l’oferta d’oci i cultura es raquítica, una “ciutat” que, a sobre, a de mantenir el ritme de vida d’uns partits polítics que escandalosament es financen amb diners públics i que no donen cap tipus d’explicació de a on van aquests diners, una ciutat ofegada pels deutes i el que és pitjor, sense possibilitat de liquidar-lo a mig o llarg termini, una ciutat amb un present fosc i un futur molt negre.
Ara deixem d’imaginar i posem-li nom a aquesta ciutat: MOLLET DEL VALLÈS.

Catalunya connection

El mite del seny i l’honradesa catalana comença trontollar per tots els cantons. Dues de les institucions més representatives del país estan en aquest moments esquitxades per casos de malversació de fons i d’espionatge. No entraré en detalls per que no els conec i possiblement m’equivocaria però es deriven algunes consideracions de les reaccions polítiques al cas més greu dels dos. El desviament de fons públics, amb una gestió fraudulenta de la Fundació del Palau de la Música, és un delicte i així s’ha de tractar, detinguts els responsables ara toca jutjar-los i empresonar-los, però i les persones que han deixat que això passés, no val amagar el cap i començar a dir: tu més i el teu pare pitjor, pos anda que tú, i la teva mare que tal pixa...

A la roda de premsa del portantveu del govern, el conseller Castells va fer referència que les greus irregularitats sempre s’havien fet a la Fundació i no al Consorci que és on participa la Generalitat, i tant va fer servir aquesta argumentació que un dels periodistes presents, segurament nombrat en els famosos informes sobre tendències polítiques d’aquests, va ficar el dit a la llaga: “Si son tan difícils d’auditar les fundacions, per què no es canvia el règim fiscal d’aquestes? Com és que tots els partits polítics tenen la seva fundació? la qual rep ingents quantitats de diners en subvencions públiques i privades.

I aquí volia arribar jo, els partits polítics no es conformen només en xuclar la sang de la ciutadania a través de les aportacions dels ajuntaments, diputacions, parlament i altres sinó que també s’han inventat el xollo de les Fundacions, amb aquestes realitzen estudis, conferències, premis, trobades nacionals, internacionals i es dona feina a la majoria dels futurs vampirs de la nostra societat. Hi ha polítics de 2a generació que mai han trepitjat la empresa privada, que sempre han estat pagats (i molt ben pagats) per empreses pseudopúbliques o fundacions relacionades amb els partits dels quals formen part.

A mi em sembla que tota aquesta porqueria els hi hauria d’explotar a la cara i esquitxar a tothom, però no hi tinc gaire fe, ja trobaran algun gamarús que l’hagi fet molt grossa per poder-li encomanar els seus delictes i alguns altres (previ pacte amb la fiscalia).

Prioritats i luxes.

El nostre estimat alcalde ha utilitzat tots els mitjans possibles per informar a la població que reclama un nou finançament per als ens municipals, amb l’argument principal de poder mantenir i millorar les prioritats que els ciutadans demanden, en matèria d’educació, sanitat, dependència, etc. Vet aquí que a l’etc, s’hi poden encabir altres despeses que la meva modesta opinió considera luxes i no prioritats. Destinar 360.000 € anuals en sous d’assessors, alts executius i xofer o més de 400.000 € a fons perdut per sufragar les despeses dels partits polítics em sembla indecent i a sobre presumir de reivindicatiu al exigir més calers per als ajuntaments és vergonyós i una presa de pel. Avui ha sortit publicat que una família amb un malalt d’Alzheimer al seu càrrec destina uns 24.000 € de mitjana, si fem números, amb els 760.000 € es cobriria el 100% de despesa de 30 famílies, el 50% de 60, el 25% de 120 i així podríem seguir per mirar de mitigar el cost econòmic que no emocional que aquestes famílies tenen.

També s’ha afanyat a explicar que en temps de crisi més val anar per feina i no perdre el temps en consultes populars d’autodeterminació, amb això estem d’acord, però la meva opinió és a criteri propi i no està sotmesa a les directrius que des del PSC li han xiuxiuejat a l’orella, estem farts de política de telepromter i d’uns representants amb sous astronòmics, si els comparem amb la seva dedicació horària, que pensen més en el currículum personal abans que en el servei al seu poble.