Cartells electorals de Revolta Global Esquerra Anticapitalista

ACTE ELECTORAL REVOLTA GLOBAL ESQUERRA ANTICAPITALISTA

El púlpit dels tramposos

Mollet està d’estrena i no és una línea de Bus urbà, tenim un faristol nou, un faristol transparent que tot i ser-ho no ens ensenya el que realment s’hi amaga al darrera. Serveix de plataforma per recolzar discursos plens d’hipocresia i mitges veritats, discursos on la demagògia política es troba en el seu punt més àlgid, en aquests temps de grans dificultats quotidianes, els nostres escollits tenen la santa barra d’oferir-nos places, enllumenats, reasfaltats i bijuteria urbanística vària com a salvació a tots els nostres problemes, quan el que realment estan buscant són aquells moments de glòria on a qualsevol pregunta indiscreta d’algun periodista (si és que la premsa de Mollet la fes) poder contestar amb la cèlebre frase d’en Pujol “això no toca”. Els polítics actuals ja no s’arrisquen a quedar malament a la foto, ja no passegen relaxadament pel poble un dia de mercat, ara tiren d’agenda, on el protocol i el programa d’actes fa que tot quedi sota control, ja no s’improvisa i només queden retratats quan algun tècnic de so (ara en atur), s’oblida de desconnectar el micròfon i llavors podem sentir el que realment pensen.

Per eleccions, promeses, visites i inauguracions

S’acosta la festa a la tarima política del nostre país, aquest cop estesa a tota la comunitat Europea. Arriba el circ de les Eleccions, els mítings, la paperassa electoral, els plafons de cartró reciclat que acaben tots pixats i, aquest cop, cartells electorals amb velles i noves cares. Però prèviament a tot aquest sarau, a poc a poc i sense fer gaire soroll ens van colant la propaganda institucional, que paguem tots i totes de la nostra butxaca, promeses (la incontinència de promeses futures sense complir les ja fetes que té en ZP comença a ser de psiquiàtric, tan per ell com per els que algun cop ens les hem cregut), però el que és realment indecent son la quantitat de visites i inauguracions a obres. Des de que tinc consciència polític-social he anat veient com en l’obra pública importen poc els calendaris i els terminis raonables que arquitectes, aparelladors i constructors marquen. En l’obra pública, a part de les possibles desviacions i favors mutus entre empreses amigues i polítics responsables, els terminis no estan subjectes a quan es tarda en remoure terres, assentar els fonaments, en aixecar un mur o totes les mils de coses que s’han de tenir en compte per fer un edifici, un carrer, o un aparcament, no, en l’obra pública el calendari el marquen les eleccions i com ara se les reparteixen estratègicament per tenir-nos entretinguts hi ha obres per visitar i inaugurar cada dos per tres, i si no n’hi han se les inventen, n’acceleren o alenteixen aquelles construccions que tenien aturades para “tiempos mejores”. És vergonyós, o ho seria si els nostres polítics en tinguessin, cada cop més es creuen per sobre del bé i del mal, fan i desfan sense pensar en el ciutadà, cada cop més alimenten a l’abstenció aborregada, cada cop més s’allunyen del carrer.

Catalunya no és el Barça

El 2 de Maig del 2009 quedarà a la història com el dia que el Barça de Guardiola tancava la bocassa al 50% d’Espanya, al 90% de Madrilenys y al 100% de la premsa de la capital del Reino. Aquesta temporada l’equip blaugrana ha fet molt bona feina, ens ha ofert partits que feia temps no vèiem, ha combinat el talent amb sacrifici, humilitat i seny, encara que des de Madrid han intentat dia rere dia de minimitzar el mèrit del noi de Santpedor.
La feina ben feta no té fronteres ens va matxucar durant uns anys la propaganda institucional de la Generalitat, posant el treball com a tret diferencial del poble català. Al nostre país fa anys que treballem molt, i molt bé, com el Senyor Esteve a la seva botiga de betes i fils, no ens cansem d’aixecar-nos cada cop que ens tomben i a poc a poc aconseguim les nostres fites, fins hi tot hem estat capaços de posar-nos d’acord, o almenys això ens van fer creure, en redactar un Nou Estatut que solemnement el Parlament va aprovar i el poble sobirà de Catalunya va votar en referèndum. Vet aquí que Catalunya no és el Barça, i Madrid amb la connivència de totes les comunitats autònomes, les campanyes anticatalanistes de la premsa nacional i l’imparcial Tribunal Constitucional, han anat escapçant el text fins ha “nosécomdefinirhoperòsegurquenoéselquesperàvem”, i el problema no és aquesta brutal retallada, sinó que nosaltres els hi permetrem, si ja ens va costar asseure’ns a definir si som o no una nació, ara que hauríem d’estar més units que mai per a fer un front comú, no ho estem, a Madrid ho saben i no estan gens preocupats.
El Real Madrid a empentes i rodolons, amb quatre canyes, l'èpica i el suport de la premsa ha arribat a estar a 1 punt del PepTeam, el cagómetro de l’afeccionat culer estava a màxims històrics i a tots ens tremolaven les cames, però l’equip blaugrana aquest any tenia clar que la feina s’havia d’acabar a casa de l’enemic i a cada Gol merengue ni feia 3, a cada “Ala Madrid” un tots units fem força i a cada argument cañí del Carrusel Deportivo una jugada de talent i que n'aprenguin !!!
Espero que el nostre Govern prengui nota de com es fan les coses, que on es tanquen els grans negocis i es remenen les garrofes és a Madrid, que només amb la feina de la formigueta no s’hi val, que hem de donar un cop de puny a la taula i fer trontollar el centre d’Espanya, però molt em sembla que el nostre parlament no treballa en equip i son massa individualistes. Cantarem el “we are the champions” però no el nou Estatut.