Los mundos de Yuppie

Mollet del Vallès viu d’esquena al món, quan tothom està acollonido pel tema de la grip nova, el primer cas a la nostra ciutat ens esclata a l’espai amb més probabilitat d’expansió, un equipament que molts dies s’ha de fer cua per entrar i s’ha d’esperar a que altra gent surti per poder-hi accedir. Can Arimon és a dia d’avui un èxit i és una verdadera llàstima que a les seves instal·lacions s’hi hagi detectat el primer cas de la virulenta pandèmia (no s’ho inventa IxM, sinó que ho diu la OMS), ningú té la culpa de que això hagi passat, era d’esperar que un dia o un altre aparegués el primer cas, tots els pobles del món en tindran almenys un. Tots els pobles del món en tindran només un si es segueixen les indicacions de previsió i actuació en cas de detecció de la malaltia a la seva comunitat, no és pot tractar el tema frívolament, no és pot informar a la població passats 5 dies des de la detecció excusant-se en la possibilitat d’alarma social quan estem posant en risc la salut de les persones i dels centenars de nens i nenes que cada dia passen per les piscines de Can Arimon, no es pot coaccionar als professionals que treballen al complex esportiu, no es pot censurar l’accés a la premsa local de l’única formació política que té els pebrots suficients de pressionar al consistori per a que s’informi a la població o si que es pot. Així actua l’equip de govern format per PSC i CiU, quan ja era inevitable, quan ja no podien seguir mirant cap a un altre lloc, quan ja s’havia creat alarma social, provocada per la desinformació de la direcció complex esportiu i del consistori, convoquen un roda de premsa per tal de minimitzar el tema, xiuxiuejant la informació i donant per tancat el tema. El problema és que el goteig de persones que passen per l’hospital de Mollet no s’atura i Can Arimon segueix obert.
A Mollet tot el que es surti del guió establert no es sap gestionar amb eficàcia i encert, és una pena.

Revolucionari als 40

Joventut desperdiciada als 80 i 90 la consciencia social m’arriba amb el nou mil·leni, a poc a poc me’n adono que les coses no funcionen, que el temps que he estat out els que han anat escalant en la vida social i política s’ho han fet venir bé per tal d’anar perpetuant-se en els llocs de rellevància del poder econòmic i polític. Fins hi tot les noves generacions ja tenen el camí net per anar escalant, emparats en sous que molts cops provenen dels nostres impostos, potser jo hagués pogut ser un d’aquests, però el meu pare a part de bon jan és una persona honrada i per desgracia entre la classe política actual l’honradesa brilla per la seva absència. Un cop fora la vena que em tapava els ulls, un cop despertat el cuquet de la lluita, un cop tastada l’envestida contra els molins de vent, ja no hi ha tornada, ja no tinc solució, he triat una opció. Tot i considerar-me molts anys un moderat extrem, els temps de girar la cara han passat a millor vida i ara vull anar a dormir tranquil i amb la consciència en pau, sé que serà difícil per que les cadires ja estan ocupades i la meva opció sempre serà la políticament incorrecte, la que anirà sempre a contra corrent, on les opcions d’assolir un lloc en els fòrums polítics, com pot ser a l’Ajuntament, costarà sang i suor. Es temptador acostar-se als poders establerts i anar canviant de samarreta segons bufen els vents però jo em trobo còmode i segur amb el negre i l’estrella al pit, una estrella que ens marca el camí de la lluita, la rebeldia i l’inconformisme. La Revolució arriba tard però amb força al meu cor i empeny el meu esperit a no callar, a aixecar-me cada cop que ens facin caure i curar les cicatrius dels desenganys que dia rere dia la política porta a la nostra quotidianitat.

Fem neteja: Les eleccions europees.

Fa dies que no escric i no serà per que no hi ha temes per fotre-li mà. Els resultats de les eleccions ens tornen a deixar clar que l’abstenció és la força que més puja, que el vot en blanc ha estat a pocs vots de “treure” un eurodiputat, que la dreta sempre va a votar i que a la esquerra li costa una mica més, també costa d’entendre la quantitat de partits i partidets que es presenten i que no fan més que fragmentar el vot, això és el que dirien els partits majoritaris, ja que es pensen que només a ells se’ls pot anar a votar, doncs no senyors politicsapoltronatsenunsistemaqueelsperpetua també les forces minoritàries tenen dret a presentar les seves propostes i ho seguiran fent mentre els partits grans es segueixin semblant cada cop més uns als altres, on amb l’excusa de l’acció de govern s’allunyen de les idees i sobretot dels programes que els seus electors van votar. A Espanya desprès del PP, PSOE (que sàpiguen els votants del PSC que primer voten al PSOE i desprès ja ho veurem) que eren les úniques forces juntament amb la UPD que no formaven aliances amb llistes conjuntes com els nacionalistes, els ecosocialistes i d’altres, van quedar Iniciativa Internacionalista, els verds europeus, el antitaurins i en 10a posició amb 25.243 vots es situa Revolta Global-Izquierda Anticapitalista la opció que personalment vaig recolzar amb cos, ànima i vot. RG ocupa un espai de l’esquerra més social, allunyada de la política clàssica, amb gent de base, treballadora i lluitadora. RG és l’opció que he triat per canalitzar els meus esforços polítics fora de l’àmbit local que és i serà IxM.

La despenjada de la vergonya

A Mollet la prepotencia del partit majoritari arriba a tals extrems que elecccions rera eleccions imcompleix la llei electoral amb la connivència dels partits de l’oposició o milllor dit partits
“dehabercuandomellamaelalcaldeparahacerdesociopalmero”. A la façana del local electoral situat al CEIP Sant Vicenç onegen a cada comici les banderoles dels sociatas i el dia de les eleccions les deixen penjades per a que tothom que vagi a votar les pugui veure, aquest fet repudiable infringeix clarament l’article 93 de la LOREG que assenyala de manera clara que : “Ni en los locales de las secciones ni en las inmediaciones de los mismos se podrá realizar propaganda electoral de ningún género.” i això passa cada cop que es realitzen eleccions, bé cada cop no. A les municipals hi ha un partit que amb les seves limitacions tan econòmiques com personals fa campanya de manera neta i utilitza la imaginació avans que les males arts, no li deu cap favor a ningú i no està esperant a la porta de l’alcalde per pactar miséries, no s’acoquina i està atent a denunciar tot allò que els partits majoritaris incompleixen i que no es denúncien entre ells. Vet aquí que las banderoles del Sant Vicenç desapareixen a les locals i apareixen a les autonómiques, estatals i europeas amb la tranquilitat que tot infringir la llei de forma flagrant ningú els hi dirà rès, tothom callarà. Però aquest cop, una força rebel, “los que la lian”, estava a peu d’urna per denunciar aquesta pràctica que sent il·legal es repeteix i repeteix amb impunitat del que es creu legimitat per una democràcia cada cop més controlada pel sistema que els partits amb recursos (sufragats pels nostres impostos) han muntat. Aquest cop algú a infomat als soferts ciutadans que els hi toca estar a les taules de les seves potestats i obligacions, aquest cop s’han aconseguit despenjar les pràctiques vergonyoses a la que els sociates molletans ens tenen acostumats.

LA IMATGE VERGONYOSA


LA RETIDADA





LA VICTÒRIA DE LA DECÈNCIA

Acte de presentació de la candidatura a Mollet de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista amb Independents per Mollet

El passat dilluns 1 de juny va tenir lloc a Mollet del Vallès l’acte de presentació de la candidatura de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista. Aquesta sessió va comptar amb la col·laboració del col·lectiu Independents per Mollet -candidatura municipal alternativa integrada per gent molt vinculada als moviments veïnals i associatius de la ciutat- que va mostrat el seu suport a la nostra iniciativa contribuïnt a divulgar el projecte que impulsa Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

L’acte va ser presentat per Adrià Viñas, activista dels moviment ciutadants de Mollet i membre de Independents per Mollet. L’Adrià va espressar el seu suport a la candidatura argumentant-lo sobre la necessitat de que existeixi un projecte d’esquerres que trenqui amb la professionalització de l’acció política i que centri la seva activitat en els moviments socials i en una manera diferent de fer política des de baix.

Sandra Ezquerra i Josep Maria Antentas, militants de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, intervingueren en nom de la candidatura. Sandra Ezquerra va parlar sobre el context de crisi sistèmica en que s’inscriuen aquestes eleccions i va fer una descripció dels trets essencials de la mateixa i els seus efectes en el món del treball, l’exclusió social, el medi ambient i els serveis socials, posant un accent especial en la situació de les dones en un context on es multipliquen les problemàtiques.

Josep Maria Antentas va repassar les diverses fases que han precedit l’impuls d’aquesta candidatura i el caràcter participatiu que han suposat el manifest inicial, la recollida de més de 18.000 signatures -com a exemple de contacte directe entre els impulsors i el seu entorn social- i, en termes més polítics, va argumentar sobre el sentit d’una candidatura com aquesta que es suma a altres experiències diverses d’arreu d’Europa.

Antentas va fer un enfasi especial en la necessitat de fer confluïr les lluites i resistències al capitalisme, a coordinar-les i avançar en la construcció de referents politics plurals i inequivocament anticapitalistes com el que impulsa Revolta Global o, per exemple, el Nou Partit Anticapitalista a l’estat francès, el Bloco de Esquerda a Portugal i un seguit de formacions del mateix signe però amb formats diversos amb qui compartim estratègies de combat a escala europea i internacional.

El debat entre el públic va tenir com a comú denominador el fet d’articular l’espai anticapitalista just l’endemà del dia 7 de juny pensant en les lluites que l’actual estat de coses exigeix. Entre la gent assistent es va valorar positivament el fet que experiències com Independents per Mollet a l’àmbit local o Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, a nivell català, estatal i europeu, apareguin vinculades a les reivindicacions locals i/o globals "des de baix i a l’esquerra".

Triatló

La triatló Ironman avarca uns 3,86 kilòmetres nedant, seguida per uns 180,2 kilòmetres en bicicleta i per acabar 42,195 kilòmetres de marató.

Un equip format per pare i fill ho aconsegueixen, és impressionant, un exemple de superació, tenacitat i amor.
Mireu el vídeo:

http://www.godtube.com/%20view_video.php?viewkey=

Cartells electorals de Revolta Global Esquerra Anticapitalista

ACTE ELECTORAL REVOLTA GLOBAL ESQUERRA ANTICAPITALISTA

El púlpit dels tramposos

Mollet està d’estrena i no és una línea de Bus urbà, tenim un faristol nou, un faristol transparent que tot i ser-ho no ens ensenya el que realment s’hi amaga al darrera. Serveix de plataforma per recolzar discursos plens d’hipocresia i mitges veritats, discursos on la demagògia política es troba en el seu punt més àlgid, en aquests temps de grans dificultats quotidianes, els nostres escollits tenen la santa barra d’oferir-nos places, enllumenats, reasfaltats i bijuteria urbanística vària com a salvació a tots els nostres problemes, quan el que realment estan buscant són aquells moments de glòria on a qualsevol pregunta indiscreta d’algun periodista (si és que la premsa de Mollet la fes) poder contestar amb la cèlebre frase d’en Pujol “això no toca”. Els polítics actuals ja no s’arrisquen a quedar malament a la foto, ja no passegen relaxadament pel poble un dia de mercat, ara tiren d’agenda, on el protocol i el programa d’actes fa que tot quedi sota control, ja no s’improvisa i només queden retratats quan algun tècnic de so (ara en atur), s’oblida de desconnectar el micròfon i llavors podem sentir el que realment pensen.

Per eleccions, promeses, visites i inauguracions

S’acosta la festa a la tarima política del nostre país, aquest cop estesa a tota la comunitat Europea. Arriba el circ de les Eleccions, els mítings, la paperassa electoral, els plafons de cartró reciclat que acaben tots pixats i, aquest cop, cartells electorals amb velles i noves cares. Però prèviament a tot aquest sarau, a poc a poc i sense fer gaire soroll ens van colant la propaganda institucional, que paguem tots i totes de la nostra butxaca, promeses (la incontinència de promeses futures sense complir les ja fetes que té en ZP comença a ser de psiquiàtric, tan per ell com per els que algun cop ens les hem cregut), però el que és realment indecent son la quantitat de visites i inauguracions a obres. Des de que tinc consciència polític-social he anat veient com en l’obra pública importen poc els calendaris i els terminis raonables que arquitectes, aparelladors i constructors marquen. En l’obra pública, a part de les possibles desviacions i favors mutus entre empreses amigues i polítics responsables, els terminis no estan subjectes a quan es tarda en remoure terres, assentar els fonaments, en aixecar un mur o totes les mils de coses que s’han de tenir en compte per fer un edifici, un carrer, o un aparcament, no, en l’obra pública el calendari el marquen les eleccions i com ara se les reparteixen estratègicament per tenir-nos entretinguts hi ha obres per visitar i inaugurar cada dos per tres, i si no n’hi han se les inventen, n’acceleren o alenteixen aquelles construccions que tenien aturades para “tiempos mejores”. És vergonyós, o ho seria si els nostres polítics en tinguessin, cada cop més es creuen per sobre del bé i del mal, fan i desfan sense pensar en el ciutadà, cada cop més alimenten a l’abstenció aborregada, cada cop més s’allunyen del carrer.