9 milions de tots per salvar el cul de pocs

“Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n’hi donarem un tall” Doncs si el Nadal és una època de felicitat, els somnis es treuen del calaix, es renoven i conviuen durant un temps en la quotidianitat de les nostres vides. Aquest any però hi tenim una convidada nova, que enguany diuen la patim tots, és l’anomenada CRISI. Poc a poc aquest fenomen a anat entrant en les nostres vides, es tema de conversa a tots els fòrums socials, culturals i no diguem en els econòmics. Però “Las penas con Pan son menos penas” recita el refrany i a part del vergonyós rescat de les entitats financeres (que fins hi tot en crisi tenen beneficis) arriba un paquet d’ajudes als municipis en forma d’inversions extraordinàries per a obra pública per tal de reactivar l’economia local. FANTÀSTIC, MERAVELLÓS, CHACHIPIRULI, ens arriba la grossa abans del sorteig, obra pública municipal amb mà d’obra local resa el decret, aturats de Mollet no feu cua a l’INEM aneu a l’Ajuntament, però aneu-hi ràpid no sigui que al despatx hi siguin tots els “cunyaos”.

Tornem a la terra si us plau, ja que les condicions i els terminis per poder arreplegar tota aquesta pasta son de difícil compliment, però ens han assegurat des del nostre consistori que faran tot el possible per aconseguir-ho, de moment ho faran des de la junta de govern no sigui que altres es puguin endur les medalles. Els socis de govern ja han promès que a les voreres els hi passarem al cera, que hi ficarem Botox als passejos, que de maquillatge per als passos vianants no en faltarà i sobre tot (esperem que sigui veritat) es millorarà tots els aspectes per a les persones amb mobilitat reduïda.

Espero i desitjo (l’esperit nadalenc em fa tenir esperança) que el nostre govern municipal sigui capaç d’aconseguir el major gruix d’ajudes possible, que es gastin en obra pública de proximitat i que realment la gent aturada del poble en sigui la primera beneficiada. Però em temo que aquests diners només serviran per salvar-li el cul als polítics, que es malgastaran diners en projectes que s’havien deixat a mitges per falta de pressupost i que alguna empresa amiga farà molts calers.

Franquícies polítiques

Els partits polítics locals més semblen franquícies que formacions de gent del poble que treballen única i exclusivament per al poble. M’explicaré, franquícia és un tipus de contracte comercial per el qual una part anomenada franquiciador cedeix a un franquiciat la llicència d’una marca, així com mètodes de fer negocis a canvi d’una tarifa periòdica o royalty. El Royalty és el pagament que efectua el franquiciat al franquiciador a canvi d’usar el Know-How (manera de fer), les marques, patents, drets d’autor i formació. Tots coneixem algunes franquícies, a McDonalds ens atipem de pseudohamburgueses, a Miró hi podem trobar electrodomèstics relativament a bon preu, fins hi tot hi ha franquícies de sex-shops que no descriuré el que si troba , moltes i moltes franquícies, immobiliàries, dentistes, dietistes... totes elles negocis on el consumidor hi pot trobar productes i serveis a canvi de diners.
Doncs si passeges per les webs dels partits, et fixes en la uniformitat del missatge de les campanyes electorals, el format dels cartells, fins hi tot la mida dels caretos i el photoshop amb el que retoquen les potes de gall, podràs veure, i si no ho veus ja t’ho dic jo, que la pàgina del PSC de Mollet és gairebé igual a la de Parets, Granollers, Lleida o la dels barris de BCN, i a ERC, ICV, CiU i PP passa “tres cuartos de lo mismo”, que els cartells electorals surten de la mateixa impremta (la del cuñao de torn), grans polítics nacionals visiten els poblets d’arreu per recolzar al candidat i a tota una llista electoral de la que probablement ni coneix.
M’agrada menjar algun cop a McDonalds, he comprat l’estufa a Miró i quan era adolescent havia anat als sex-shops a pelar-me-la, però no vaig mai a la seu del PSC a que m’expliquin lo progres que son, ni a menjar verdura ecosocialista, ni a salvar Catalunya amb els d’esquerra, ni a arreglar els problemes de parella entre Convergència i Unió, i molt menys em trobareu a sota la foto de Franco amb els del PP.
O sigui que com que ells no em donen rés a mi, no estic obligat a compensar-los econòmicament, no vull pagar ni un duro per no rés, ja estic fart que es gastin els meus 5 €, prou de tirar els diners dels contribuents, prou de sagnar al ciutadà amb despeses que no li reverteixen, com diria en Cuní PROU, PROU, PROU...

Jo vull els meus 5 eurus

Recordo al meu pare posant diners de la seva butxaca per els suports de les banderoles o fent servir la vietnamita per a imprimir octavetes d’opcions polítiques totalment oposades a la seva. Era la època de finals dels 70 i principis dels 80, ja que a mitjans d’aquesta dècada apareix “Ley Orgánica 5/1985, de Régimen Electoral General” que regula, a part d’altres coses, les subvencions per finançar les campanyes electorals i a partir d’aquí lleis, decrets i decretets per anar finançant als partits polítics, no fos cas que fiquessin la mà a la caixa comuna per pagar els congressos i d’altres despeses.
Actualment encara hi opcions polítiques que s’han de finançar del sou personal els materials de la seva lluita política, esgarrapant temps de la feina i sobretot de la família per poder reunir-se o assistir als fòrums i espais de debat polític per tal de fer arribar el seu missatge mentre que els partits “legitima” i democràticament escollits gràcies les cada cop més ben preparades i cares campanyes electorals, pagades per tots nosaltres, compten amb un finançament desmesurat per el temps efectiu que hi dediquen.
Parlem de números, a Mollet del Vallès, ciutat que recentment traspassa la xifra de 50.000 habitants, la despesa política es de uns 420.000 € anuals (Psc 140.000, Ciu, Icv-Eua i PP 72.000 cadascun i ERC 60.000) dels quals 280.000 € van directes a les arques dels grups municipals i la resta es reparteixen entre els regidors segons els que tinguin cada partit.
Ara parlem de diners, 56.000 € anuals per grup municipal a fons perdut dels diners dels contribuents, son molts eurus. Que en fan de tants diners? En que se’ls gasten? Quin bé rep la ciutadania d’aquesta despesa? Quatre globus i una botifarrada abans de les eleccions, em sembla ben poc.
Fent més números sortiria pel cap baix que tot molletà aporta 1€ l’any per cada grup municipal. Doncs jo aquests 5 € me’ls vull gastar en el que em roti i no tinc per que pagar el “despilfarro” dels partits, ni veure com es malgasten recursos en congressos espectaculars (organitzats per la empresa del cunyao de torn) quan jo no puc ni anar al cinema.
O sigui que reclamem els nostres 5 € i no d’una partida extraordinària que acabarem pagant tots, sinó dels diners que aquestes sangoneres ens estan xuclant cada d’any.