S’acosta la festa a la tarima política del nostre país, aquest cop estesa a tota la comunitat Europea. Arriba el circ de les Eleccions, els mítings, la paperassa electoral, els plafons de cartró reciclat que acaben tots pixats i, aquest cop, cartells electorals amb velles i noves cares. Però prèviament a tot aquest sarau, a poc a poc i sense fer gaire soroll ens van colant la propaganda institucional, que paguem tots i totes de la nostra butxaca, promeses (la incontinència de promeses futures sense complir les ja fetes que té en ZP comença a ser de psiquiàtric, tan per ell com per els que algun cop ens les hem cregut), però el que és realment indecent son la quantitat de visites i inauguracions a obres. Des de que tinc consciència polític-social he anat veient com en l’obra pública importen poc els calendaris i els terminis raonables que arquitectes, aparelladors i constructors marquen. En l’obra pública, a part de les possibles desviacions i favors mutus entre empreses amigues i polítics responsables, els terminis no estan subjectes a quan es tarda en remoure terres, assentar els fonaments, en aixecar un mur o totes les mils de coses que s’han de tenir en compte per fer un edifici, un carrer, o un aparcament, no, en l’obra pública el calendari el marquen les eleccions i com ara se les reparteixen estratègicament per tenir-nos entretinguts hi ha obres per visitar i inaugurar cada dos per tres, i si no n’hi han se les inventen, n’acceleren o alenteixen aquelles construccions que tenien aturades para “tiempos mejores”. És vergonyós, o ho seria si els nostres polítics en tinguessin, cada cop més es creuen per sobre del bé i del mal, fan i desfan sense pensar en el ciutadà, cada cop més alimenten a l’abstenció aborregada, cada cop més s’allunyen del carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada