Cartells electorals de Revolta Global Esquerra Anticapitalista

ACTE ELECTORAL REVOLTA GLOBAL ESQUERRA ANTICAPITALISTA

El púlpit dels tramposos

Mollet està d’estrena i no és una línea de Bus urbà, tenim un faristol nou, un faristol transparent que tot i ser-ho no ens ensenya el que realment s’hi amaga al darrera. Serveix de plataforma per recolzar discursos plens d’hipocresia i mitges veritats, discursos on la demagògia política es troba en el seu punt més àlgid, en aquests temps de grans dificultats quotidianes, els nostres escollits tenen la santa barra d’oferir-nos places, enllumenats, reasfaltats i bijuteria urbanística vària com a salvació a tots els nostres problemes, quan el que realment estan buscant són aquells moments de glòria on a qualsevol pregunta indiscreta d’algun periodista (si és que la premsa de Mollet la fes) poder contestar amb la cèlebre frase d’en Pujol “això no toca”. Els polítics actuals ja no s’arrisquen a quedar malament a la foto, ja no passegen relaxadament pel poble un dia de mercat, ara tiren d’agenda, on el protocol i el programa d’actes fa que tot quedi sota control, ja no s’improvisa i només queden retratats quan algun tècnic de so (ara en atur), s’oblida de desconnectar el micròfon i llavors podem sentir el que realment pensen.

Per eleccions, promeses, visites i inauguracions

S’acosta la festa a la tarima política del nostre país, aquest cop estesa a tota la comunitat Europea. Arriba el circ de les Eleccions, els mítings, la paperassa electoral, els plafons de cartró reciclat que acaben tots pixats i, aquest cop, cartells electorals amb velles i noves cares. Però prèviament a tot aquest sarau, a poc a poc i sense fer gaire soroll ens van colant la propaganda institucional, que paguem tots i totes de la nostra butxaca, promeses (la incontinència de promeses futures sense complir les ja fetes que té en ZP comença a ser de psiquiàtric, tan per ell com per els que algun cop ens les hem cregut), però el que és realment indecent son la quantitat de visites i inauguracions a obres. Des de que tinc consciència polític-social he anat veient com en l’obra pública importen poc els calendaris i els terminis raonables que arquitectes, aparelladors i constructors marquen. En l’obra pública, a part de les possibles desviacions i favors mutus entre empreses amigues i polítics responsables, els terminis no estan subjectes a quan es tarda en remoure terres, assentar els fonaments, en aixecar un mur o totes les mils de coses que s’han de tenir en compte per fer un edifici, un carrer, o un aparcament, no, en l’obra pública el calendari el marquen les eleccions i com ara se les reparteixen estratègicament per tenir-nos entretinguts hi ha obres per visitar i inaugurar cada dos per tres, i si no n’hi han se les inventen, n’acceleren o alenteixen aquelles construccions que tenien aturades para “tiempos mejores”. És vergonyós, o ho seria si els nostres polítics en tinguessin, cada cop més es creuen per sobre del bé i del mal, fan i desfan sense pensar en el ciutadà, cada cop més alimenten a l’abstenció aborregada, cada cop més s’allunyen del carrer.

Catalunya no és el Barça

El 2 de Maig del 2009 quedarà a la història com el dia que el Barça de Guardiola tancava la bocassa al 50% d’Espanya, al 90% de Madrilenys y al 100% de la premsa de la capital del Reino. Aquesta temporada l’equip blaugrana ha fet molt bona feina, ens ha ofert partits que feia temps no vèiem, ha combinat el talent amb sacrifici, humilitat i seny, encara que des de Madrid han intentat dia rere dia de minimitzar el mèrit del noi de Santpedor.
La feina ben feta no té fronteres ens va matxucar durant uns anys la propaganda institucional de la Generalitat, posant el treball com a tret diferencial del poble català. Al nostre país fa anys que treballem molt, i molt bé, com el Senyor Esteve a la seva botiga de betes i fils, no ens cansem d’aixecar-nos cada cop que ens tomben i a poc a poc aconseguim les nostres fites, fins hi tot hem estat capaços de posar-nos d’acord, o almenys això ens van fer creure, en redactar un Nou Estatut que solemnement el Parlament va aprovar i el poble sobirà de Catalunya va votar en referèndum. Vet aquí que Catalunya no és el Barça, i Madrid amb la connivència de totes les comunitats autònomes, les campanyes anticatalanistes de la premsa nacional i l’imparcial Tribunal Constitucional, han anat escapçant el text fins ha “nosécomdefinirhoperòsegurquenoéselquesperàvem”, i el problema no és aquesta brutal retallada, sinó que nosaltres els hi permetrem, si ja ens va costar asseure’ns a definir si som o no una nació, ara que hauríem d’estar més units que mai per a fer un front comú, no ho estem, a Madrid ho saben i no estan gens preocupats.
El Real Madrid a empentes i rodolons, amb quatre canyes, l'èpica i el suport de la premsa ha arribat a estar a 1 punt del PepTeam, el cagómetro de l’afeccionat culer estava a màxims històrics i a tots ens tremolaven les cames, però l’equip blaugrana aquest any tenia clar que la feina s’havia d’acabar a casa de l’enemic i a cada Gol merengue ni feia 3, a cada “Ala Madrid” un tots units fem força i a cada argument cañí del Carrusel Deportivo una jugada de talent i que n'aprenguin !!!
Espero que el nostre Govern prengui nota de com es fan les coses, que on es tanquen els grans negocis i es remenen les garrofes és a Madrid, que només amb la feina de la formigueta no s’hi val, que hem de donar un cop de puny a la taula i fer trontollar el centre d’Espanya, però molt em sembla que el nostre parlament no treballa en equip i son massa individualistes. Cantarem el “we are the champions” però no el nou Estatut.

La política actual: un món paral·lel

Matrix planteja un món on els ordinadors i les màquines dominen el món, mantenen vius als humans com a generadors d’energia i per tenir-los entretinguts els fan viure una realitat paral·lela a la seva trista existència, també barreja misticisme i onomàstica religiosa per tal de donar sentit a la salvació de la raça humana, que està a punt d’extingir-se i es reclou com les rates a les profunditats de la terra. Cada cop estic més convençut que els polítics viuen al marge de la quotidianitat que ens toca patir dia rere dia: quan nosaltres ens hem d’estrènyer el cinturó, uns es dediquen a malgastar en autobombo i els altres en invertir en destrucció; quan a nosaltres passar-nos 3 o 4 dies la liquidació dels impostos (directes o indirectes) en representa penalitzacions usureres i no tenim marge de protesta, ells poden gestionar les caixes comunes amb temeritat i poca responsabilitat (els ajuntaments espanyols tenen un deute viu amb entitats bancàries de 26.000 millions d’€); quan a nosaltres cada cop ens retallen més les condicions laborals i per mantenir la nostra feina hem de congelar-nos el sou, alguns ajuntaments es permeten el luxe de pujar-se es emoluments fora de tota lògica i els governs subvencionen a grans multinacionals per tal de que no abandonin el país; quan a la gent que més ho necessita no li arriba l’ajut promès (Llei de dependència estancada per falta de pressupost), veu com a la que un banc estossega li eixuguen els mocs amb mocadors de seda; quan cada cop ens tenen més collats informàticament i saben més coses del teu patrimoni que tu mateix però ets espectador de les corrupteles de molta gent vinculada a la política (cap es salva de la crema); quan... quan... quan... Només cal obrir el diari per que t’expliquin, segons la tendència d’aquest, la merda en la que està ficada l’altra opció política. Els sistema polític actual, com els ordinadors a Màtrix, es pensen que ho tenen tot ben controlat, fan i desfan lleis que els perpetua al poder, també se l’alternen per a que sembli que hi ha possibilitats d’accedir-hi, però la gent comença a estar cansada, comença a adonar-se que aquells que han de vetllar per el bé comú no donen respostes a les seves necessitats més bàsiques, comença a pensar que un altre món és possible. Però això no és Màtrix, no hi ha un “elegido” que salvarà al món, només tenim una eina possible i és la nostra veu i el nostre vot, doncs alcem la veu tant com puguem i quan toqui votar que se n’adonin que estem cansats que en segueixin prenent el pel.

La repugnant propaganda institucional II

No porto gaire en política, però en aquest temps m’he adonat que rés del que es fa és gratuït. Estratègia, previsió, calendaris... són conceptes que s’han anat incorporant al meu pensament de polític, però comencen a ser tan previsibles que fan fastic. No fa gaire vaig carregar contra CiU per usar la premsa local per fer l’exercici onanista d’explicar lo bons que son, però d’altres no els hi van gaire lluny. ERC ha fet en una setmana una despesa tal en autobombo, a l’estil de nou ric, que no enganyen a ningú. Han renovat el seu únic regidor a temps, per a que el nou tingui temps d’acomodar el cul a la poltrona, canvien de seu social, reediten el folletó “El peix republica” fent una distribució massiva pel poble, bustia a bustia, paperera a paperera, i no content amb això, contracten a tot color 2 pagines al CP i l’stand de Sant Jordi a l’estil tenda dels Reis Mags d’Orient, et convidava a participar en el somni molletà. No sé el que haurà costat tot aquest desplegament d’imatge corporativa (generalitzada a tota Catalunya) però pel cap baix entre 4.000 o 5.000 €, però rebent uns 60.000 € anuals de les arces municipals no m’estranya que ho puguin fer. Pensava que en temps de crisi, aquests polítics nostres serien més assenyats i no ens prendrien per idiotes, però sembla que no. Ells van a la seva, al tot s’hi val i nosaltres a sobreviure. Quina pena. Seguirem informant d'aquesta política repugnant.

La repugnant propaganda institucional

Poc han tardat els de CiU a començar la campanya electoral europea encoberta, des de la casa gran hauran donat consignes a totes les seves agrupacions locals d’intensificar les propagandes institucionals per tal d’anar estovant al ciutadà ignorant. És indecent veure com els “convenients molletans” es gasten una pasta gansa ( 750 € al CP i otros tantos al LV) en contractar pàgines senceres per explicar com contribueixen des de la seva poltrona a pal·liar la crisi amb mesures tan efectives com: congelar els sous dels regidors (fa 2 anys se’ls van pujar un 37%), retallar despeses de personal (la mateixa o més feina amb menys gent per fer-la ), concedint excepcions d’impostos a persones en situació social desafavorida (els partits polítics paguen impostos?), anul·lant els informes ECA per simplificar l’establiment de negocis (passejant per Mollet el que més es veu és “EN TRASPASO”, “SE VENDE”, “LIQUIDACIÓN TOTAL POR CIERRE”) i donant ajuts per suprimir barreres arquitectòniques (vale, aquesta també m’agrada a mi, però vigileu que no obliguin a contractar a cap empresa amiga). Si malgastar els diners és fer alguna cosa per la crisi, que ens els donin a nosaltres que ja trobarem maneres més útils de fer-ho. No estan contents en tractar-nos com a cornuts, que a sobre ens volen fer pagar el beure. Prou de prendre’ns el pel, de fer demagògia econòmica, de gestionar fons públics de manera temerària i de perdonar-nos la vida, no cal, si voleu estalviar de veritat, calleu la bocassa i no gasteu saliva.

Campanyes en temps de crisi

Ara que tot s’hi val sota l’ombra de la crisi, retall de subvencions, EREs a lo bestia, congelació de sous, poca inversió pública ... arriben uns comicis. Les eleccions al parlament Europeu son de 3a categoria, però els partits es juguen poder col·locar a les velles glories a un asil daurat, als cervellets emergents en un camp de joc polític sense risc de cremar-se i a personatges perillosos que es mantenen al congelador per si de cas algun dia es necessiten. Per aquest motiu, tot i ser un parlament molt allunyat de la vida quotidiana, els de sempre faran campanya. Com que estem en temps de crisi segur que serà una campanya austera, sense parafernàlies i amb la despesa continguda, no hi hauran grans mítings, ni enganxades massives, ni paperassa efímera que arriba a la bústia de casa, no es faran debats, ni congressos nacionals, res de tot allò que ells creuen necessari per aconseguir esgarrapar vots a l’abstenció. Diuen que la participació no arribarà al 40% i per molts recursos que hi posin no la milloraran. Però si en aquests temps de crisi la ciutadania veu que es gasten els diners de tots en una campanya electoral que no interessa a ningú, esgotaran el poc crèdit que els hi queda i allunyaran de forma irremeiable a la gent de la política.

Duros a quatre pessetes

En temps de mancances l’enginy s’aguditza i tothom s’espavila com pot, però també apareixen voltors que s’aprofiten de la necessitat de les persones. Els anys de l’estraperlo i el “timo de la estampita” es difícil que tornin, ara els pocavergonyes porten corbata i s’anuncien a la tele. Els Cetelem, Cofidis i altres financeres ens ofereixen la solució a despeses quotidianes amb crèdits ràpids i sense condicions, altres com els Brokers Finances, Consulting Credits o Vàmpirs associats et permeten agrupar els crèdits que els anteriors tan donat en un de sol i rebaixant la cuota en un 50%, miraculós. I dels bancs i caixes no en parlem, durant els últims anys han permès inflar una bombolla que els hi ha explotat a la cara, però per sort en papà ZP ha vingut a rescatar entitats privades que durant molt temps s’han estat repartint dividends positius entre els seus executius i que quan comencen a venir les vaques magres, reben les ajudes per eixugar els crèdits escombraria, però no obren línees de finançament per a les PIME ni autònoms que ara tan necessiten.