La despenjada de la vergonya

A Mollet la prepotencia del partit majoritari arriba a tals extrems que elecccions rera eleccions imcompleix la llei electoral amb la connivència dels partits de l’oposició o milllor dit partits
“dehabercuandomellamaelalcaldeparahacerdesociopalmero”. A la façana del local electoral situat al CEIP Sant Vicenç onegen a cada comici les banderoles dels sociatas i el dia de les eleccions les deixen penjades per a que tothom que vagi a votar les pugui veure, aquest fet repudiable infringeix clarament l’article 93 de la LOREG que assenyala de manera clara que : “Ni en los locales de las secciones ni en las inmediaciones de los mismos se podrá realizar propaganda electoral de ningún género.” i això passa cada cop que es realitzen eleccions, bé cada cop no. A les municipals hi ha un partit que amb les seves limitacions tan econòmiques com personals fa campanya de manera neta i utilitza la imaginació avans que les males arts, no li deu cap favor a ningú i no està esperant a la porta de l’alcalde per pactar miséries, no s’acoquina i està atent a denunciar tot allò que els partits majoritaris incompleixen i que no es denúncien entre ells. Vet aquí que las banderoles del Sant Vicenç desapareixen a les locals i apareixen a les autonómiques, estatals i europeas amb la tranquilitat que tot infringir la llei de forma flagrant ningú els hi dirà rès, tothom callarà. Però aquest cop, una força rebel, “los que la lian”, estava a peu d’urna per denunciar aquesta pràctica que sent il·legal es repeteix i repeteix amb impunitat del que es creu legimitat per una democràcia cada cop més controlada pel sistema que els partits amb recursos (sufragats pels nostres impostos) han muntat. Aquest cop algú a infomat als soferts ciutadans que els hi toca estar a les taules de les seves potestats i obligacions, aquest cop s’han aconseguit despenjar les pràctiques vergonyoses a la que els sociates molletans ens tenen acostumats.

LA IMATGE VERGONYOSA


LA RETIDADA





LA VICTÒRIA DE LA DECÈNCIA

Acte de presentació de la candidatura a Mollet de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista amb Independents per Mollet

El passat dilluns 1 de juny va tenir lloc a Mollet del Vallès l’acte de presentació de la candidatura de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista. Aquesta sessió va comptar amb la col·laboració del col·lectiu Independents per Mollet -candidatura municipal alternativa integrada per gent molt vinculada als moviments veïnals i associatius de la ciutat- que va mostrat el seu suport a la nostra iniciativa contribuïnt a divulgar el projecte que impulsa Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

L’acte va ser presentat per Adrià Viñas, activista dels moviment ciutadants de Mollet i membre de Independents per Mollet. L’Adrià va espressar el seu suport a la candidatura argumentant-lo sobre la necessitat de que existeixi un projecte d’esquerres que trenqui amb la professionalització de l’acció política i que centri la seva activitat en els moviments socials i en una manera diferent de fer política des de baix.

Sandra Ezquerra i Josep Maria Antentas, militants de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, intervingueren en nom de la candidatura. Sandra Ezquerra va parlar sobre el context de crisi sistèmica en que s’inscriuen aquestes eleccions i va fer una descripció dels trets essencials de la mateixa i els seus efectes en el món del treball, l’exclusió social, el medi ambient i els serveis socials, posant un accent especial en la situació de les dones en un context on es multipliquen les problemàtiques.

Josep Maria Antentas va repassar les diverses fases que han precedit l’impuls d’aquesta candidatura i el caràcter participatiu que han suposat el manifest inicial, la recollida de més de 18.000 signatures -com a exemple de contacte directe entre els impulsors i el seu entorn social- i, en termes més polítics, va argumentar sobre el sentit d’una candidatura com aquesta que es suma a altres experiències diverses d’arreu d’Europa.

Antentas va fer un enfasi especial en la necessitat de fer confluïr les lluites i resistències al capitalisme, a coordinar-les i avançar en la construcció de referents politics plurals i inequivocament anticapitalistes com el que impulsa Revolta Global o, per exemple, el Nou Partit Anticapitalista a l’estat francès, el Bloco de Esquerda a Portugal i un seguit de formacions del mateix signe però amb formats diversos amb qui compartim estratègies de combat a escala europea i internacional.

El debat entre el públic va tenir com a comú denominador el fet d’articular l’espai anticapitalista just l’endemà del dia 7 de juny pensant en les lluites que l’actual estat de coses exigeix. Entre la gent assistent es va valorar positivament el fet que experiències com Independents per Mollet a l’àmbit local o Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, a nivell català, estatal i europeu, apareguin vinculades a les reivindicacions locals i/o globals "des de baix i a l’esquerra".

Triatló

La triatló Ironman avarca uns 3,86 kilòmetres nedant, seguida per uns 180,2 kilòmetres en bicicleta i per acabar 42,195 kilòmetres de marató.

Un equip format per pare i fill ho aconsegueixen, és impressionant, un exemple de superació, tenacitat i amor.
Mireu el vídeo:

http://www.godtube.com/%20view_video.php?viewkey=

Cartells electorals de Revolta Global Esquerra Anticapitalista

ACTE ELECTORAL REVOLTA GLOBAL ESQUERRA ANTICAPITALISTA

El púlpit dels tramposos

Mollet està d’estrena i no és una línea de Bus urbà, tenim un faristol nou, un faristol transparent que tot i ser-ho no ens ensenya el que realment s’hi amaga al darrera. Serveix de plataforma per recolzar discursos plens d’hipocresia i mitges veritats, discursos on la demagògia política es troba en el seu punt més àlgid, en aquests temps de grans dificultats quotidianes, els nostres escollits tenen la santa barra d’oferir-nos places, enllumenats, reasfaltats i bijuteria urbanística vària com a salvació a tots els nostres problemes, quan el que realment estan buscant són aquells moments de glòria on a qualsevol pregunta indiscreta d’algun periodista (si és que la premsa de Mollet la fes) poder contestar amb la cèlebre frase d’en Pujol “això no toca”. Els polítics actuals ja no s’arrisquen a quedar malament a la foto, ja no passegen relaxadament pel poble un dia de mercat, ara tiren d’agenda, on el protocol i el programa d’actes fa que tot quedi sota control, ja no s’improvisa i només queden retratats quan algun tècnic de so (ara en atur), s’oblida de desconnectar el micròfon i llavors podem sentir el que realment pensen.

Per eleccions, promeses, visites i inauguracions

S’acosta la festa a la tarima política del nostre país, aquest cop estesa a tota la comunitat Europea. Arriba el circ de les Eleccions, els mítings, la paperassa electoral, els plafons de cartró reciclat que acaben tots pixats i, aquest cop, cartells electorals amb velles i noves cares. Però prèviament a tot aquest sarau, a poc a poc i sense fer gaire soroll ens van colant la propaganda institucional, que paguem tots i totes de la nostra butxaca, promeses (la incontinència de promeses futures sense complir les ja fetes que té en ZP comença a ser de psiquiàtric, tan per ell com per els que algun cop ens les hem cregut), però el que és realment indecent son la quantitat de visites i inauguracions a obres. Des de que tinc consciència polític-social he anat veient com en l’obra pública importen poc els calendaris i els terminis raonables que arquitectes, aparelladors i constructors marquen. En l’obra pública, a part de les possibles desviacions i favors mutus entre empreses amigues i polítics responsables, els terminis no estan subjectes a quan es tarda en remoure terres, assentar els fonaments, en aixecar un mur o totes les mils de coses que s’han de tenir en compte per fer un edifici, un carrer, o un aparcament, no, en l’obra pública el calendari el marquen les eleccions i com ara se les reparteixen estratègicament per tenir-nos entretinguts hi ha obres per visitar i inaugurar cada dos per tres, i si no n’hi han se les inventen, n’acceleren o alenteixen aquelles construccions que tenien aturades para “tiempos mejores”. És vergonyós, o ho seria si els nostres polítics en tinguessin, cada cop més es creuen per sobre del bé i del mal, fan i desfan sense pensar en el ciutadà, cada cop més alimenten a l’abstenció aborregada, cada cop més s’allunyen del carrer.

Catalunya no és el Barça

El 2 de Maig del 2009 quedarà a la història com el dia que el Barça de Guardiola tancava la bocassa al 50% d’Espanya, al 90% de Madrilenys y al 100% de la premsa de la capital del Reino. Aquesta temporada l’equip blaugrana ha fet molt bona feina, ens ha ofert partits que feia temps no vèiem, ha combinat el talent amb sacrifici, humilitat i seny, encara que des de Madrid han intentat dia rere dia de minimitzar el mèrit del noi de Santpedor.
La feina ben feta no té fronteres ens va matxucar durant uns anys la propaganda institucional de la Generalitat, posant el treball com a tret diferencial del poble català. Al nostre país fa anys que treballem molt, i molt bé, com el Senyor Esteve a la seva botiga de betes i fils, no ens cansem d’aixecar-nos cada cop que ens tomben i a poc a poc aconseguim les nostres fites, fins hi tot hem estat capaços de posar-nos d’acord, o almenys això ens van fer creure, en redactar un Nou Estatut que solemnement el Parlament va aprovar i el poble sobirà de Catalunya va votar en referèndum. Vet aquí que Catalunya no és el Barça, i Madrid amb la connivència de totes les comunitats autònomes, les campanyes anticatalanistes de la premsa nacional i l’imparcial Tribunal Constitucional, han anat escapçant el text fins ha “nosécomdefinirhoperòsegurquenoéselquesperàvem”, i el problema no és aquesta brutal retallada, sinó que nosaltres els hi permetrem, si ja ens va costar asseure’ns a definir si som o no una nació, ara que hauríem d’estar més units que mai per a fer un front comú, no ho estem, a Madrid ho saben i no estan gens preocupats.
El Real Madrid a empentes i rodolons, amb quatre canyes, l'èpica i el suport de la premsa ha arribat a estar a 1 punt del PepTeam, el cagómetro de l’afeccionat culer estava a màxims històrics i a tots ens tremolaven les cames, però l’equip blaugrana aquest any tenia clar que la feina s’havia d’acabar a casa de l’enemic i a cada Gol merengue ni feia 3, a cada “Ala Madrid” un tots units fem força i a cada argument cañí del Carrusel Deportivo una jugada de talent i que n'aprenguin !!!
Espero que el nostre Govern prengui nota de com es fan les coses, que on es tanquen els grans negocis i es remenen les garrofes és a Madrid, que només amb la feina de la formigueta no s’hi val, que hem de donar un cop de puny a la taula i fer trontollar el centre d’Espanya, però molt em sembla que el nostre parlament no treballa en equip i son massa individualistes. Cantarem el “we are the champions” però no el nou Estatut.

La política actual: un món paral·lel

Matrix planteja un món on els ordinadors i les màquines dominen el món, mantenen vius als humans com a generadors d’energia i per tenir-los entretinguts els fan viure una realitat paral·lela a la seva trista existència, també barreja misticisme i onomàstica religiosa per tal de donar sentit a la salvació de la raça humana, que està a punt d’extingir-se i es reclou com les rates a les profunditats de la terra. Cada cop estic més convençut que els polítics viuen al marge de la quotidianitat que ens toca patir dia rere dia: quan nosaltres ens hem d’estrènyer el cinturó, uns es dediquen a malgastar en autobombo i els altres en invertir en destrucció; quan a nosaltres passar-nos 3 o 4 dies la liquidació dels impostos (directes o indirectes) en representa penalitzacions usureres i no tenim marge de protesta, ells poden gestionar les caixes comunes amb temeritat i poca responsabilitat (els ajuntaments espanyols tenen un deute viu amb entitats bancàries de 26.000 millions d’€); quan a nosaltres cada cop ens retallen més les condicions laborals i per mantenir la nostra feina hem de congelar-nos el sou, alguns ajuntaments es permeten el luxe de pujar-se es emoluments fora de tota lògica i els governs subvencionen a grans multinacionals per tal de que no abandonin el país; quan a la gent que més ho necessita no li arriba l’ajut promès (Llei de dependència estancada per falta de pressupost), veu com a la que un banc estossega li eixuguen els mocs amb mocadors de seda; quan cada cop ens tenen més collats informàticament i saben més coses del teu patrimoni que tu mateix però ets espectador de les corrupteles de molta gent vinculada a la política (cap es salva de la crema); quan... quan... quan... Només cal obrir el diari per que t’expliquin, segons la tendència d’aquest, la merda en la que està ficada l’altra opció política. Els sistema polític actual, com els ordinadors a Màtrix, es pensen que ho tenen tot ben controlat, fan i desfan lleis que els perpetua al poder, també se l’alternen per a que sembli que hi ha possibilitats d’accedir-hi, però la gent comença a estar cansada, comença a adonar-se que aquells que han de vetllar per el bé comú no donen respostes a les seves necessitats més bàsiques, comença a pensar que un altre món és possible. Però això no és Màtrix, no hi ha un “elegido” que salvarà al món, només tenim una eina possible i és la nostra veu i el nostre vot, doncs alcem la veu tant com puguem i quan toqui votar que se n’adonin que estem cansats que en segueixin prenent el pel.

La repugnant propaganda institucional II

No porto gaire en política, però en aquest temps m’he adonat que rés del que es fa és gratuït. Estratègia, previsió, calendaris... són conceptes que s’han anat incorporant al meu pensament de polític, però comencen a ser tan previsibles que fan fastic. No fa gaire vaig carregar contra CiU per usar la premsa local per fer l’exercici onanista d’explicar lo bons que son, però d’altres no els hi van gaire lluny. ERC ha fet en una setmana una despesa tal en autobombo, a l’estil de nou ric, que no enganyen a ningú. Han renovat el seu únic regidor a temps, per a que el nou tingui temps d’acomodar el cul a la poltrona, canvien de seu social, reediten el folletó “El peix republica” fent una distribució massiva pel poble, bustia a bustia, paperera a paperera, i no content amb això, contracten a tot color 2 pagines al CP i l’stand de Sant Jordi a l’estil tenda dels Reis Mags d’Orient, et convidava a participar en el somni molletà. No sé el que haurà costat tot aquest desplegament d’imatge corporativa (generalitzada a tota Catalunya) però pel cap baix entre 4.000 o 5.000 €, però rebent uns 60.000 € anuals de les arces municipals no m’estranya que ho puguin fer. Pensava que en temps de crisi, aquests polítics nostres serien més assenyats i no ens prendrien per idiotes, però sembla que no. Ells van a la seva, al tot s’hi val i nosaltres a sobreviure. Quina pena. Seguirem informant d'aquesta política repugnant.