Vallès Natura i que fàcil que ho tenen els nostres manaires

Vallès Natura
A l’últim ple de l’Ajuntament es va decidir, per fi, donar per finalitzada la vinculació de Mollet amb el gossera comarcal, arriba 6 anys tard. Al debat que es va generar alguns van reclamar que com era possible que s’haguessin doblat serveis, contractant a la SPAM per tal de fer la recollida els caps de setmana, ningú va comentar que també ha operat durant tots aquests anys una empresa anomenada Serviplag de recollida i sacrifici exprés, d’altres encara van demanar una segona oportunitat pel servei nefast, car i insuficient que dona el Consell Comarcal, però cap, cap d’ells va fer esment d’una entitat molletana que és l’única que realment ha fet alguna cosa pels animals abandonats del nostre poble, parlo de Vallès Natura.

Durant anys, Vallès Natura, va estar gestionant el refugi que hi havia al Parc del Cementiri i moltes colònies de gats, amb l’esforç dels seus voluntaris va tirar endavant i va aconseguir centenars d’adopcions, va fer que la majoria de veterinaris del poble es comprometessin d’alguna manera o altre en l’atenció d’aquest animals i sobretot va aportar a Mollet un grau d’humanitat. Aquesta entitat es mereix més respecte, per tot el que va fer, per tot el que està fent i per tot el que farà.

I aquest poble es mereix que els seus polítics facin bé la seva feina, que els que manen gestionin bé els nostres recursos i donin resposta a les necessitats de la gent i a l’oposició els hi demanaria que es treballin una mica les seves aportacions als plens, que s’informin, que investiguin, que parlin amb la gent i que després arribin a les sessions plenàries i deixin en pilotes a qui calgui, però amb arguments reals, no fantasies.

Jo no em reagrupo

No soc independentista, per tant no gasto ni una mica d’energia en defensar aquesta opció per Catalunya, és més penso que tot aquest debat ens aparta i molt de la dura realitat que ens està devorant poc a poc. Ens estan intentant tornar a enganyar, volen que ens deixem portar per cants de sirenes, com els navegants camí d’Itaca, però ni en Laporta és l’Ulisses ni el trajecte cap a la independència serà recordat com una Odissea gloriosa amb Herois, Monstres i Déus. Reagrupament em sembla “mas de lo mismo”, probablement amb un discurs i una acció molt més honesta del partit del que s’escindeixen, però m’agradarà veure si en el moment que aconsegueixin alguna cosa a nivell polític no s’aferren a la Poltrona com molts altres. ERC va fer la seva gran pujada electoral gràcies a un discurs semblant i poc a poc hem anat veient com la bombolla independentista del partit que n’ha fet bandera s’ha anat desinflant, però ja han aconseguit el que realment es proposaven, posicionar-se, reflotar econòmicament i assolir quotes de poder amb el tripartit impensables de forma autònoma. M’agradaria equivocar-me, però veig a reagrupament pactant amb Conveniència després de les pròximes eleccions Autonòmiques i com en Janelquen’aprenguin aixeca el braç de l’ArturelGuapu i com un una altre bluff independentista, tan radical en període electoral, anirà suavitzant el seu discurs per tal de no perjudicar la governabilitat del nostre estimat territori anomenat Catalunya. Jo no em reagrupo.

Les basses de Can Mulà, el menhir, els nyaps i la mare que els va parir.

Estem assistint com al Parc de Can Mulà s’inunda la zona de jocs infantils cada cop que plou i com ningú fa rés al respecte tot i les queixes dels usuaris de l’espai, però a 100 metres veiem com una munió d’operaris s’afanya a arreglar l’espai on anirà ubicat TEMPORALMENT la pedra salvadora del Pla de les Pruneres, que al final serà l’únic positiu que en treure’m d’aquell espai on Mollet aparcava gratuïtament. Jo he crescut al costat d’aquest parc, he jugat dins aquella serp de ciment, he patit l’assetjament de “la banda del parque”, vaig estar a l’esplai xivarri quan la casa dels Mulà queia a trossos, hi vaig fer la primera morrejada, el meu gos hi entrenava i he viscut emocions intenses quan amb la gent de Vallès Natura organitzàvem les jornades d’adopció i acollida, ara per el contrari ja no hi ha ni pipican.
S’han gastat un fortunon en una tanca que és fantàstica, molt xula, però pagada amb diners que no tenim, ara es gasten una pasta en un espai que no tardaran gaire en abandonar, als contenidors soterrats haurien d’haver-hi posat cremalleres a les voreres dels cops que les han obert i tancat sense sentit i així podríem anar sumant la majoria d’obres del Plan E que s’han fet a un ritme desaforat que permetran fer unes magnífiques inauguracions, però també faran sortir a la llum els nyaps, en menys temps del que normalment passa a l’obra pública.
I com sempre serem els mateixos que a sobre de cornuts pagarem el beure, una vergonya.

Quant ens costa mantenir als nostres polítics?

En una Espanya en crisi, on es parla de retallades socials i el tancament d’empreses és el pa de cada dia, ser un partit polític és un una bicoca. Produir, el que es diu produir no ho fan gaire, una altra cosa es gastar per sobre de les possibilitats de qualsevol ciutadà del carrer, i això si que ho fan bé. Els partits costen de mitjana anual uns 175 milions d’€ i tot això a fons perdut, només per a manteniment de les seves despeses ordinàries, si hi sumen els sous dels seus representants (720 milions) i el que costen els Eurodiputats més els seus recomanats, ens anirem ben bé cap els 1.000 milions d’€ anuals. Una altre cas a part son les pensions milionàries que cobren quan deixen la seva poltrona, tot plegat una bestiesa.
Jo que pertanyo a un partit polític de caire municipal, que aspira a tenir representació al ple del nostre poble, se’m fa difícil quan algú em posa aquests arguments sobre la taula i em fa pensar seriosament si val la pena. Doncs la resposta a aquest dilema sempre és la mateixa, si els que tenim ganes de canviar les coses, els que encara lluitem per uns ideals i no estem venuts a les directrius de l’aparell dels partits nacionals, els que encara no estem sotmesos al sistema abandonem, llavors si que estarà tot perdut. Jo no abandono, jo soc lliure i en contra del que algun panxacontenta pugui pensar i desitjar, soc rebel i no ho deixaré de ser mai.

I seguiré donant pel sac fins que es trenqui i surti tota la merda que hi ha dins.

Temps i espai

El temps esta canviant massa
I amb la crisi estem entre la paret i la espassa .
Els que tenien molts milions
ara dormen entre cartrons
no pensava que fos tan greu la crisi
fins que vaig veure un banquer tirar-se d’un edifici.

L’espai que guanyen amb treballs de explotació
El perdem amb criminalitat i derivació.
Xenòfobs que odien els immigració
i religiosos en contra de l´ abortacio.
Els ecologistes contra la desforestació
els professors protestant per el sistema d’educació
politics amb seny de corrupció
son la evidencia de la nostra perdició


Matias f . Montalva

Unospocoslajodieron.com i ara volen que entre tots ho arreglem

Extracte d'una noticia publicada a www.enfocant.net

Una delirant campanya empresarial intenta fomentar la confiança i l'optimisme

Des de fa uns dies podem veure un anunci per televisió on un seguit de personatges, alguns d'ells famosos per diversos motius, intenten transmetre un missatge de confiança i optimisme per tal de combatre el pesimisme i superar la crisi econòmica. A la web d'aquesta campanaya, estosololoarreglamosentretodos.org, ens diuen que són gent com nosaltres i publiquen una llista de persones que hi donen suport que pretèn ser un ventall prou representatiu de la societat. Hi trobem, per exemple, gent que es presenta com a taxista, carnisser, perruquer, desenvolupador web, juntament amb professions més fashions i que se'ns fa una mica difícil d'identificar, com creatiu o emprenedor.
Entre els promotors d'aquesta campanya, que s'apleguen en una fundació anomenada Confiança, hi ha les principals empreses del país: BBVA, Cepsa, Endesa, El Corte Inglés, Indra, La Caixa, Mercadona, Repsol, Banc de Santander, Telefónica, etc; ben lluny, per tant, de la imatge que s'intenta transmetre d'un grup heterogeni de ciutadans compromesos i, evidentment, l'afirmació de que es tracta de gent com nosaltres resulta una mica xocant.
La campanya gira bàsicament al voltant de dues idees. Un d'elles és la figura de l'emprenedor, de la persona que té una idea brillant i la porta a la pràctica en forma de negoci reeixit. L'altra idea, complementària de la primera, consisteix en transmetre la noció de que les dificultats econòmiques d'una persona són, en bona mesura, culpa seva, perquè no és prou espabilat, prou eixerit, en definitiva, no és prou emprenedor. Es tracta de la ja coneguda estratègia de despolititzar el malestar social en base a psicologitzar-lo i individualitzar-lo: la situació d'una persona no es deu al context social i econòmic sinó, principalment, a la seva manera d'enfrontar-se amb la vida, raó per la qual s'espera que aquesta persona, per resoldre els seus problemes, no s'organitzi col.lectivament sinó que es dediqui a llegir llibres d'autoajuda i a culpabilitzar-se. En consonància amb això, fa uns dies la consellera de treball del govern català, Mar Serna, deia que cal ensenyar els aturats a cercar feina... com si el fet de no trobar-ne fos culpa del treballador, que no sap.
La indignació general davant d'aquesta campanya ha estat immediata. Que les grans empreses pretenguin fomentar la confiança en el sistema econòmic apel.lant a les seves víctimes s'ha vist com un insult i un sarcasme. Es demana optimisme i fe en el sistema a una població a la qual es vol obligar a retardar l'edat de jubilació i canviant el sistema de càlcul perquè cobrin menys, tot amb l'excusa de que el sistema econòmic no pot garantir la continuïtat del sistema de pensions. Demanen fe, confiança i optimisme els mateixos empresaris que, a través del seu portaveu Díaz Ferrán, proposen un contracte laboral amb acomiadament gratuït i sense cotitzar a la seguretat social (després d'això ja només queda que proposin treballar de franc). Quan l'agenda política dels governs europeus contempla la idea de que cal conscienciar la població perquè accepti una davallada generalitzada del nivell de vida com a única manera de que els guanys empresarials continuïn creixent, se'ns demana optimisme, confiança i fe en aquest sistema.
Entre les diverses mostres de rebuig que han aparegut contra aquesta campanya, podem destacar estosololoarreglamosentretodxs.org i el següent article, que reproduim, del col.lectiu Consume hasta morir.
Sigues optimista: consumeix fins a morir!

Necessitem una veu anticapitalista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya

Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

La situació política catalana està marcada pel triple impacte dels estralls de la crisi econòmica, i social, els escàndols de corrupció i el fracàs del reforma estatutària, amb un Estatut sense credibilitat i amenaçat per la sentència del Tribunal Constitucional.
Els tancaments d’empreses i els EROs es mutipliquen, front la passivitat del govern d’Entesa. Les polítiques de sortida de la crisi busquen que la paguem tots i totes i aprofundeixen l’actual model econòmic, i les seves bases de destrucció social i ecològica. El model de creixement basat en l’especulació immobiliària, la destrucció ambiental, els baixos salaris i l’endeutament s’ha ensorrat irremediablement. Ens deixa un panorama de desolació, esquitxat d’escàndols de corrupció, que estan estretament lligats amb la lògica del neoliberalisme.
Impulsar les convergències i les resistències des de baix
Front als intents que la crisi la paguin els i les treballadores i no els seus reponsables és necessari organitzar una resposta social amb criteris unitaris, buscant la convergència entre els diversos sectors colpejats per la crisi i les diferents lluites, per evitar que aquestes quedin aïllades. La traducció del malestar front la crisi en resistència social està sent difícil, tot i que, aquí i allà, van sorgint lluites però, encara, limitades.
L’èxit del recent Fòrum Social Català mostra que, malgrat les dificultats, hi ha un potencial de lluita real i que, per sota, alguna cosa es mou. El repte que tenim és passar de les convergències simbòliques expressades en els Fòrums en convergències reals, afavorint l’articulació de les mobilitzacions i la seva solidaritat recíproca. Les iniciatives durant la presidència espanyola de la Unió Europea haurien de servir per afavorir la confluència entre campanyes i mobilitzacions i crear espais de trobada, en paral.lel a l’organització de les mobilitzacions des de baix, barri a barri, centre de treball a centre de treball.
Reforçar els moviments socials, les lluites, i reconstruir el teixit social, als barris, centres de treball i centres d’estudi, és la base i el punt de partida, per a poder reconstruir una nova esquerra i per aturar les polítiques neoliberals i els intents de donar una sortida pro-capitalista a la crisi.
Una alternativa anticapitalista a Catalunya
Però amb la resistència social no n’hi ha prou. És necessari també construir una alternativa anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, en el terreny polític, que no deixi la representació política en mans dels partits que avui la monopolitzen. L’esquerra catalana té el repte d’avançar cap a la configuració d’una alternativa pel conjunt de Catalunya, que ofereixi un projecte d’esquerres lligat als moviments i a les lluites socials. L’esquerra governant s’ha mostrat totalment inservible com a instrument de defensa de la millora de les condicions de vida dels i les treballadores i de preservació del mediambient. S’ha mostrat com una esquerra totalment sotmesa als dictats i als interessos empresarials. Urgeix fer aparèixer un referent alternatiu i engrescador front la crisi, que ja ha esdevingut irreversible, de la representació política tradicional.
No existeixen fórmules màgiques per a l’articulació d’una nova alternativa anticapitalista a Catalunya. Les confluències entre els diferents sectors organitzats han de ser fruit, no d’acords en fred i artificials des de dalt, sinó conseqüència d’un treball previ en comú i de la verificació d’acords suficients, en el terreny programàtic i de pràctica quotidiana, i del forjament de confiances mútues i del reconeixement de la pròpia pluralitat de l’esquerra combativa i de l’especificitat dels diferents projectes existents. Un nou projecte anticapitalista, més enllà de les confluències dels sectors organitzats, té el gran repte d’atraure i ser atractiu per amplis sectors dels activistes socials, veïnals i sindicals, avui no organitzats políticament.
Entre tots i totes, tenim el repte de comprovar si això és possible i anar forjant un camí comú per part dels i les que estem convençudes que cal canviar el món de base.
Una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament
Amb aquesta perspectiva, des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista volem treballar per impulsar una candidatura anticapitalista per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són un moment més en les passes a donar per construir una alternativa anticapitalista i un terreny a disputar a l’esquerra institucionalitzada supeditada als interessos empresarials. No són ni l’únic terreny ni tan sols el més important, però no podem permetre que aquells que monopolitzen la representació política i electoral ho segueixin fent. Després de dues legislatures de govern tripartit, que ha demostrat el fracàs de l’esquerra governant per fer polítiques de transformació social, no podem quedar-nos de braços creuats. No ens podem resignar. El fracàs del tripartit només fa que preparar el retorn de la dreta al poder.
Moltes persones d’esquerres, davant l’inexistència d’una alternativa sòlida, encara segueixen donant suport, sense convicció i de mala gana, als partits tradicionals de l’esquerra o, simplement, segueixen optant per l’abstenció resginada i crítica. Es tracta de donar passos per anar trencant amb el dilema de votar instrumentalment pel mal menor o quedar-se en l’abstenció escèptica o resignada, oferint una alternativa anticapitalista a l’esquerra gestionària. Recolzar el mal menor és sovint el camí més ràpid que porta al mal major.
Necessitem una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que desafii a l’esquerra avui encara hegemònica, subalterna a les polítiques social-liberals, i als límits del marc constitucional vigent i de la fracassada reforma estatutària. Per avançar en aquesta direcció des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista ens dirigirem als diferents sectors de l’esquerra combativa catalana per plantejar la necessitat d’una candidatura anticapitalista el més sòlida posible i estudiar les vies per a dur-la a terme.
Amb aquest propòsit, ens dirigirem a aquelles organitzacions que avui formen part encara d’EUiA, com ara el PSUC-Viu, però que han mantingut posicions crítiques respecte al rol subaltern d’aquesta formació i que tenen un compromís amb les lluites socials.
Igualment, considerem important articular una discussió amb l’Esquerra Independentista i explorar vies de col.laboració en aquest terreny i les possibilitats de posar en peus una candidatura per a les properes eleccions al Parlament, sobre la base d’una orientació anticapitalista i de ruptura amb l’actual ordre constitucional, i com a resultat de confluències reals en les lluites.
També volem prosseguir la discussió amb organitzacions de l’esquerra anticapitalista com En Lluita i altres, plantejant-los la necessitat de impulsar una candidatura a les eleccions catalanes.
En aquest camí, esperem comptar també amb les voluntats i suport de més militants desencantats dels partits tradicionals, com ICV, que es vagin decantant cap a la construcció d’una alternativa anticapitalista, així com d’activistes de moviments socials que comparteixin la necessitat de construir nous referents polítics, però que avui per avui no estan políticament organitzats. Per a nosaltres, la incorporació d’amplis sectors d’activistes socials, sindicals i veïnals a la construcció d’una alternativa anticapitalista és un element estratègic de primer ordre.
Impulsar una candidatura anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, a les pròximes eleccions catalanes no serà un camí fácil. El fracàs de l’esquerra gestionaria i l’impacte de la crisi, però, exigeix que des de l’esquerra combativa donem passos endavant i no ens quedem de braços creuats.
Necesitem una veu anticapitalista al Parlament de Catalunya i ens hem de posar en marxa per construir-la

Sàtira, humor intel·ligent i política actual.

“Si, Ministre”, “Aló, Aló”, “L’escurçó negre” son d’aquelles sèries mítiques que proliferaven a la graella de TV3 els anys 80 i que ens van ensenyar a pensar des de la sàtira, la ironia punyent i el humor intel·ligent. Ara tenim els de Polònia que acosten en clau d’humor la política al ciutadà, i em consta que tots els nostres representants fan mans i mànigues per a que “Soler & Cia” els clonin en el seu programa setmanal, fins i tot algú ha encarregat un d’aquells informes per a saber el coneixement que té la població d’ell a través del seu personatge. Vet aquí que a una Vil·la Vallesana un petit grup d’irreductibles fa política des de la imaginació, la creativitat i el bon humor, posant el dit a la nafra, fent de mosca cojonera i petito grillo, i es veu que això no agrada a uns manaires massa acostumats a que els hi facin la pilota o una oposició descafeïnada, sempre disposada a parar la mà. Des d’IxM fem arribar el nostre missatge/denuncia des de el respecte per l’entorn i sobretot el mobiliari urbà, que es de tots i no d’alguns, a les eleccions som els únics que respectem els espais autoritzats i sempre guanyem els pirulos mentre altres es dediquen a enganxar per tot arreu, amb impunitat. Doncs ara des de la casa gran i amb la signatura del nostre estimat Alcalde/Diputat o hauria de dir Diputat/Alcalde comença la guerra bruta a cara descoberta (la subterrània fa dies que funciona), com que no ens poden tapar la boca amb la censura mediàtica ens intenten tocar la butxaca amb una denúncia administrativa agafada amb pinces i plena de falsedats, però si així creuen que ens callaran van molt equivocats, a mi almenys no, això m’ha servit per despertar del meu aletargament postnadalenc, ens ha motivat un esperit d’unió dins el grup que feia dies que no es vivia, han encetat la caixa dels trons i encara no ha arribat la “mascletà”.

Forat Econòmic d’Indecència Local

La injecció de diners de l’Estat a Mollet aquest dos anys a través del FEIL i del FEOSL ha estat impressionant, mai havien arribat tantes inversions en tant poc temps, felicitats Mollet t’ha tocat la grossa sense comprar cap número. Però que ni els focs d’artifici ni l’arquitectura de disseny ens faci perdre l’objectivitat, que el soroll mediàtic que faran les inauguracions no ens distregui de l’objectiu principal que tenien aquests plans d’inversió extraordinaris, que era ni més ni menys que frenar la desocupació.
Amb el primer a Mollet no ho han aconseguit, tenim una tanca magnífica de forja que ens ha costat un ronyó en materials, un pont d’or al barri Casilla mentre a 100 metres n’hi ha un que utilitzen centenars de persones a diari que és un perill, uns contenidors soterrats que el dia que comencin a funcionar (haurem d’esperar que l’Alcalde tregui la brossa, o potser ja no la tira a Mollet?) repartiran llambordes pels voltants, i algunes obres més que el dia que algú comenci a mirar-se amb detall les factures potser surten algunes sorpreses.
Amb el segon pla encara menys, ja que han perdut una oportunitat única de donar una bona empenta al sector de l’atenció a les persones, el 20% FEOSL està pensat per a projectes socials i a Mollet el que han fet, hi tenien dret per llei, ha estat ficar-los a la bossa comuna de la despesa corrent, o sigui que 1.124.000 € es fondran en els pressupostos sense saber exactament en que se’ls gasten.
Ja n’hi ha prou, és una pressa de pel, amb aquest diners es podrien pagar uns 1400 sous de 800€, el que suposaria que unes 60 persones en risc de exclusió social per temes econòmics podrien treballar durant dos anys en el sector de la dependència a càrrec de l’Ajuntament hi donar suport domiciliari a un altre sector de la població que també està en risc, la gent gran i els grans dependents.
Mollet un cop més aposta per allunyar-se de la realitat quotidiana i gira la vista a la política d’aparador i de currículum, escrivia fa un temps que tenia por que els FEILS passessin com els Americanos a “Bienvenidos Mr. Marshall” doncs em sembla que ja només ens queda la pols. El que més em fot és que ara haurem de “gaudir” d’unes magnífiques inauguracions ben distribuïdes en els pròxims mesos per tal de tenir quota mediàtica i afrontar les pròximes eleccions amb la carta d’aquestes obres sota el braç.

Ja hi tornem a ser

Ciutadans de Catalunya, ja les tenim aquí!!! Ciutadans de Catalunya ja tornem a ser importants. Ciutadans de Catalunya els nostres estimats polítics ens tornaran a mirar als ulls profundament i ens diran “I love you” fins hi tot algú dirà “Yes, we can” i tots cridaran “We need you”, en definitiva ja estem a les portes de unes noves eleccions democràtiques, i a les portes vol dir: a la tardor les autonòmiques i a la primavera del 2011 les municipals. A alguns els interessa que la campanya comenci quan abans millor i als altres intentaran adormir el tema fins que els hi exploti a la cara, és el joc de sempre, un joc que ja cansa. En aquest país, des de que la política s’ha convertit en el modus vivendi d’algunes persones, la precampanya comença el dia desprès de les eleccions i el “tot s’hi val” per tornar o seguir en el poder està a l’ordre del dia, però quant costa tot això? i el que és més important, qui ho paga? Doncs els de sempre, el ciutadà. Ara mateix els partits polítics s’han convertit en la sangonera més important de les arques públiques, suquen de tot arreu, legal o il·legalment, és igual si son de dretes o d’esquerres, fins hi tot els sindicats majoritaris s’han apuntat al carro, és vergonyós, però tant els hi fot, s’han muntat el “tingladillo” i no se’l deixaran prendre per ningú. L’única manera es fotre’ls fora de la poltrona però tenen a tanta gent en nòmina que tot i perdre vots en cada consulta electoral es mantenen en el poder i els interessa que no anem a votar, que ens quedem a casa o anem a la platja. Doncs ja n’hi ha prou, a les pròximes eleccions fotem-los fora, obrim les finestres i ventilem les institucions.

Mollet no en té la culpa

Arran de la Campanya de recollida de fons per a la CATASTROFE d’Haití el consistori va decidir donar la fantàstica quantitat de 2.000 €, ja he comentat lo ridícula que em sembla aquesta xifra, el meu error ha estat responsabilitzar a la ciutat d’aquesta mesura. Per sort Mollet no és només els seus representants polítics que estan més preocupats de fer carrera personal que treballar per al poble, per aquest motiu l’Ajuntament ja s’ha afanyat a demanar que s’organitzi una col·lecta popular per tal d’arrodonir els diners que es destinaran a pal·liar la situació del país caribeny. Com sempre s’espolsen la responsabilitat i passen la pilota al ciutadà que prou fotut està, com sempre serem els mateixos qui paguem els plats trencats dels altres i com sempre quan puguin es col·locaran la medalla. La recollida popular demana 1 € a cada Molletà i em sembla perfecte, si ho aconseguim aportarem una bona quantitat a la reconstrucció. El que hauria d’haver fet l’Ajuntament és començar per aquí, comprometre’s a que Mollet aportaria 1€ per cada ciutadà, fer la col·lecta i si la xifra recollida és insuficient acabar d’arrodonir-la. Segur que Mollet estarà a l’alçada de la situació i no com els seus polítics que només estan quan hi ha foto, però en aquest cas han quedat ben retratats.

4 cèntims de Solidaritat

La ciutat de Mollet, la Capital del Baix Vallès, la que li agradaria ser un motor per la nostra comarca, on els nostres representants electes son tan importants que la majoria estan en els consells nacionals, diputacions i altres estaments públics, doncs aquesta ciutat la de tots nosaltres els Molletans ha aportat a la campanya de recollida de fons per a la CATÀSTROFE d’Haití la fortuna de 2.000 €, no és cap errata, no m’he deixat cap zero, són 2.000 €. Mollet té molts problemes, té la taxa d’atur més alta del Vallès, un dels deutes vius més importants de Catalunya, una vida comercial sota mínims, però pensava que almenys ens quedava una mica de esperit Solidari, una mica de dignitat com a poble, i una mica de vergonya, veig que no. 2.000 € són menys de 4 cèntims per Molletà, és ni més ni menys que el 0,00276697% del pressupost Municipal (hi poso tots els decimals per acompanyar els zeros), quan només el PSC s’emporta anualment a la causa progressista uns 140.000 €, CiU, PP i IcvEua 72.000 de l’ala cadascun al seu projecte de salvament nacional i als d’Esquerra només 60.000, pobrets. No entrarem a discutir on van a parar els diners de la solidaritat (espero que no sigui per pagar la factura militar dels EEUU), però sempre paguem els mateixos, fins hi tot els bancs ens demanen per sms que col·laborem, és realment vergonyós.