En una Espanya en crisi, on es parla de retallades socials i el tancament d’empreses és el pa de cada dia, ser un partit polític és un una bicoca. Produir, el que es diu produir no ho fan gaire, una altra cosa es gastar per sobre de les possibilitats de qualsevol ciutadà del carrer, i això si que ho fan bé. Els partits costen de mitjana anual uns 175 milions d’€ i tot això a fons perdut, només per a manteniment de les seves despeses ordinàries, si hi sumen els sous dels seus representants (720 milions) i el que costen els Eurodiputats més els seus recomanats, ens anirem ben bé cap els 1.000 milions d’€ anuals. Una altre cas a part son les pensions milionàries que cobren quan deixen la seva poltrona, tot plegat una bestiesa.
Jo que pertanyo a un partit polític de caire municipal, que aspira a tenir representació al ple del nostre poble, se’m fa difícil quan algú em posa aquests arguments sobre la taula i em fa pensar seriosament si val la pena. Doncs la resposta a aquest dilema sempre és la mateixa, si els que tenim ganes de canviar les coses, els que encara lluitem per uns ideals i no estem venuts a les directrius de l’aparell dels partits nacionals, els que encara no estem sotmesos al sistema abandonem, llavors si que estarà tot perdut. Jo no abandono, jo soc lliure i en contra del que algun panxacontenta pugui pensar i desitjar, soc rebel i no ho deixaré de ser mai.
I seguiré donant pel sac fins que es trenqui i surti tota la merda que hi ha dins.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada