Jo no em reagrupo

No soc independentista, per tant no gasto ni una mica d’energia en defensar aquesta opció per Catalunya, és més penso que tot aquest debat ens aparta i molt de la dura realitat que ens està devorant poc a poc. Ens estan intentant tornar a enganyar, volen que ens deixem portar per cants de sirenes, com els navegants camí d’Itaca, però ni en Laporta és l’Ulisses ni el trajecte cap a la independència serà recordat com una Odissea gloriosa amb Herois, Monstres i Déus. Reagrupament em sembla “mas de lo mismo”, probablement amb un discurs i una acció molt més honesta del partit del que s’escindeixen, però m’agradarà veure si en el moment que aconsegueixin alguna cosa a nivell polític no s’aferren a la Poltrona com molts altres. ERC va fer la seva gran pujada electoral gràcies a un discurs semblant i poc a poc hem anat veient com la bombolla independentista del partit que n’ha fet bandera s’ha anat desinflant, però ja han aconseguit el que realment es proposaven, posicionar-se, reflotar econòmicament i assolir quotes de poder amb el tripartit impensables de forma autònoma. M’agradaria equivocar-me, però veig a reagrupament pactant amb Conveniència després de les pròximes eleccions Autonòmiques i com en Janelquen’aprenguin aixeca el braç de l’ArturelGuapu i com un una altre bluff independentista, tan radical en període electoral, anirà suavitzant el seu discurs per tal de no perjudicar la governabilitat del nostre estimat territori anomenat Catalunya. Jo no em reagrupo.

Les basses de Can Mulà, el menhir, els nyaps i la mare que els va parir.

Estem assistint com al Parc de Can Mulà s’inunda la zona de jocs infantils cada cop que plou i com ningú fa rés al respecte tot i les queixes dels usuaris de l’espai, però a 100 metres veiem com una munió d’operaris s’afanya a arreglar l’espai on anirà ubicat TEMPORALMENT la pedra salvadora del Pla de les Pruneres, que al final serà l’únic positiu que en treure’m d’aquell espai on Mollet aparcava gratuïtament. Jo he crescut al costat d’aquest parc, he jugat dins aquella serp de ciment, he patit l’assetjament de “la banda del parque”, vaig estar a l’esplai xivarri quan la casa dels Mulà queia a trossos, hi vaig fer la primera morrejada, el meu gos hi entrenava i he viscut emocions intenses quan amb la gent de Vallès Natura organitzàvem les jornades d’adopció i acollida, ara per el contrari ja no hi ha ni pipican.
S’han gastat un fortunon en una tanca que és fantàstica, molt xula, però pagada amb diners que no tenim, ara es gasten una pasta en un espai que no tardaran gaire en abandonar, als contenidors soterrats haurien d’haver-hi posat cremalleres a les voreres dels cops que les han obert i tancat sense sentit i així podríem anar sumant la majoria d’obres del Plan E que s’han fet a un ritme desaforat que permetran fer unes magnífiques inauguracions, però també faran sortir a la llum els nyaps, en menys temps del que normalment passa a l’obra pública.
I com sempre serem els mateixos que a sobre de cornuts pagarem el beure, una vergonya.

Quant ens costa mantenir als nostres polítics?

En una Espanya en crisi, on es parla de retallades socials i el tancament d’empreses és el pa de cada dia, ser un partit polític és un una bicoca. Produir, el que es diu produir no ho fan gaire, una altra cosa es gastar per sobre de les possibilitats de qualsevol ciutadà del carrer, i això si que ho fan bé. Els partits costen de mitjana anual uns 175 milions d’€ i tot això a fons perdut, només per a manteniment de les seves despeses ordinàries, si hi sumen els sous dels seus representants (720 milions) i el que costen els Eurodiputats més els seus recomanats, ens anirem ben bé cap els 1.000 milions d’€ anuals. Una altre cas a part son les pensions milionàries que cobren quan deixen la seva poltrona, tot plegat una bestiesa.
Jo que pertanyo a un partit polític de caire municipal, que aspira a tenir representació al ple del nostre poble, se’m fa difícil quan algú em posa aquests arguments sobre la taula i em fa pensar seriosament si val la pena. Doncs la resposta a aquest dilema sempre és la mateixa, si els que tenim ganes de canviar les coses, els que encara lluitem per uns ideals i no estem venuts a les directrius de l’aparell dels partits nacionals, els que encara no estem sotmesos al sistema abandonem, llavors si que estarà tot perdut. Jo no abandono, jo soc lliure i en contra del que algun panxacontenta pugui pensar i desitjar, soc rebel i no ho deixaré de ser mai.

I seguiré donant pel sac fins que es trenqui i surti tota la merda que hi ha dins.