Catalunya connection

El mite del seny i l’honradesa catalana comença trontollar per tots els cantons. Dues de les institucions més representatives del país estan en aquest moments esquitxades per casos de malversació de fons i d’espionatge. No entraré en detalls per que no els conec i possiblement m’equivocaria però es deriven algunes consideracions de les reaccions polítiques al cas més greu dels dos. El desviament de fons públics, amb una gestió fraudulenta de la Fundació del Palau de la Música, és un delicte i així s’ha de tractar, detinguts els responsables ara toca jutjar-los i empresonar-los, però i les persones que han deixat que això passés, no val amagar el cap i començar a dir: tu més i el teu pare pitjor, pos anda que tú, i la teva mare que tal pixa...

A la roda de premsa del portantveu del govern, el conseller Castells va fer referència que les greus irregularitats sempre s’havien fet a la Fundació i no al Consorci que és on participa la Generalitat, i tant va fer servir aquesta argumentació que un dels periodistes presents, segurament nombrat en els famosos informes sobre tendències polítiques d’aquests, va ficar el dit a la llaga: “Si son tan difícils d’auditar les fundacions, per què no es canvia el règim fiscal d’aquestes? Com és que tots els partits polítics tenen la seva fundació? la qual rep ingents quantitats de diners en subvencions públiques i privades.

I aquí volia arribar jo, els partits polítics no es conformen només en xuclar la sang de la ciutadania a través de les aportacions dels ajuntaments, diputacions, parlament i altres sinó que també s’han inventat el xollo de les Fundacions, amb aquestes realitzen estudis, conferències, premis, trobades nacionals, internacionals i es dona feina a la majoria dels futurs vampirs de la nostra societat. Hi ha polítics de 2a generació que mai han trepitjat la empresa privada, que sempre han estat pagats (i molt ben pagats) per empreses pseudopúbliques o fundacions relacionades amb els partits dels quals formen part.

A mi em sembla que tota aquesta porqueria els hi hauria d’explotar a la cara i esquitxar a tothom, però no hi tinc gaire fe, ja trobaran algun gamarús que l’hagi fet molt grossa per poder-li encomanar els seus delictes i alguns altres (previ pacte amb la fiscalia).

Prioritats i luxes.

El nostre estimat alcalde ha utilitzat tots els mitjans possibles per informar a la població que reclama un nou finançament per als ens municipals, amb l’argument principal de poder mantenir i millorar les prioritats que els ciutadans demanden, en matèria d’educació, sanitat, dependència, etc. Vet aquí que a l’etc, s’hi poden encabir altres despeses que la meva modesta opinió considera luxes i no prioritats. Destinar 360.000 € anuals en sous d’assessors, alts executius i xofer o més de 400.000 € a fons perdut per sufragar les despeses dels partits polítics em sembla indecent i a sobre presumir de reivindicatiu al exigir més calers per als ajuntaments és vergonyós i una presa de pel. Avui ha sortit publicat que una família amb un malalt d’Alzheimer al seu càrrec destina uns 24.000 € de mitjana, si fem números, amb els 760.000 € es cobriria el 100% de despesa de 30 famílies, el 50% de 60, el 25% de 120 i així podríem seguir per mirar de mitigar el cost econòmic que no emocional que aquestes famílies tenen.

També s’ha afanyat a explicar que en temps de crisi més val anar per feina i no perdre el temps en consultes populars d’autodeterminació, amb això estem d’acord, però la meva opinió és a criteri propi i no està sotmesa a les directrius que des del PSC li han xiuxiuejat a l’orella, estem farts de política de telepromter i d’uns representants amb sous astronòmics, si els comparem amb la seva dedicació horària, que pensen més en el currículum personal abans que en el servei al seu poble.

Camí del “nunca jamás”, l'inici.

Ja fa 10 anys que la meva família va prendre la sàvia i dura decisió d’ingressar-me en una centre de tractaments de les drogodependències. Sàvia, per que gràcies a aquest fet ara podem mirar enrera i començar a estar orgullosos del que hem aconseguit, i dura per que en aquell moment era com reconèixer que el seu estimat Adrià tenia un greu problema i que havia sobrepassat tots els límits de la paciència humana, que decepció a decepció havia anat minant tota esperança de recuperar un fill i un germà que en aquells moments era una ombra de persona, totalment desfeta pel consum de drogues i alcohol, sense present i amb un futur molt negre.

En aquest camí hem anat superant entre tots un procés que en els seus inicis va ser molt esperançador, durant l’ingrés, la família descansa sense haver de preocupar-se de si el “nen” tornarà a casa viu, els hi expliquen que el seu fill no és mala persona sinó que és un malalt greu i que amb el tractament que està a punt d’iniciar se’n podrà sortir.

En la primera fase de retorn a la vida quotidiana hi ha una barreja d’il·lusió per tornar a tenir el nen a casa, desconfiança de si el tractament funciona i por a tornar a temps passats. Més tard quan tocaria l’hora de tornar a la normalitat, arriba la decepció del que s’adona que el forat deixat per tots els anys de consum és enorme i que això no s’acaba deixant de consumir i fent quatre teràpies, sinó que, per tornar a la vida social, familiar i personal s’ha de fer una feina que fins el moment no estava feta.

Hàbits personals i habilitats socials estaven tan trinxats que un comença a reproduir actituds conegudes, d’abans, i quan un es troba còmode en aquest estat és el principi del fi. Per sort i amb l’ajuda de tot l’entorn un recupera el seny i a poc a poc, humilitat i constància, aquella llum que semblava tan llunyana comença a il·luminar els espais que la droga a deixat a les fosques.

El que en un primer moment semblen renúncies (amics, vida social, feina, sexe, esport de competició...) es van convertint en acceptació i comprensió de que no es poden deixar les drogues sense canviar de vida. Això costa, ja que de la nit al dia , els pilars de la teva existència es converteixen en enemics de la teva recuperació, però a mida que la vida sense tòxic avança un se n’adona que totes les relacions socials, records i vivències giraven entorn la droga, i si aquesta desapareixia, no quedava rés. Al llarg dels anys aquells grans “amics” es dilueixen.

I les coses milloren...

No estàvem tan equivocats

Es d’IxM podem ser moltes coses, però irresponsables mai, i d’això se’ns ha acusat en referència al tema de la grip A. A Mollet com a tot arreu hi ha un degoteig constant de casos lleus, i per percentatge ens en tocarien 43, ja que la taxa d’incidència a Catalunya és de 85,8 cada 100.000 habitants (dades a 4 de setembre del Departament de Salut) però el que sembla és que la suposada capital del Baix Vallès és un espai lliure de virus, no hi han casos, no s'informa a ningú de l’evolució de la pandèmia i per fi, quan posen un enllaç de la web de l’Ajuntament a la web de Salut, patapam, és la mateixa informació que IxM ha anat distribuint des de principis de Juny amb els seus recursos i a peu de carrer. Pel que sembla no estàvem tan equivocats, no demanàvem posar Mollet en quarantena, només una mica de transparència i que ens donessin alguna recomanació de com afrontar una Grip que, potser no sigui tan greu, però que entre tots han posat a nivell d’alarma social. Als responsables de la sanitat municipal també els hi demanaria que aquesta informació la fessin arribar a tothom, ja que hi ha molta població que no té accés a les noves tecnologies, aprofitem els recursos per a coses útils, acostem-nos a la gent que ho necessita i expliquem-li que aquesta grip no és tan perillosa si es fan les coses bé, es manté una bona higiene, si un no s’automedica, si es va als centres sanitaris i es detecta a temps. Sentit comú, si us plau.

Diguem que parlo de Mollet

Tarearejant la tonada de "Digamos que hablo de Madriz"
d'Antonio Flores jo t'hi poso la lletra. Ajuda'm a acabar-la.

Un poble a les fosques al capvespre
on només els carrers d’amics il·luminem
sense cap llum ni per les festes

Diguem que parlo de Mollet

On és molt difícil posar un negoci
i gairebé impossible prosperar
on tot està en venta o es traspassa

Diguem que parlo de Mollet

Quan les majories son les que manen
quan no escolten res ni a ningú
ells s’ho maneguen tal com volen

Diguem que parlo de Mollet

Aquelles obres que mai s’acaben
i les que tornen a començar
aquells projectes faraònics

Diguem que parlo de Mollet

De les pudors mes val deixar-ho
contenidors i clavegueram
ja no s’hi pot ni respirar

Diguem que parlo de Mollet

De Mollet, de Mollet...


Ajuda'm a continuar la cançoneta fins a l’infinit...

Decepcions

Hi ha un tipus de gent de suposada jerarquia superior que, o treballes a la seva manera o no treballes. Gent que sap gestionar molt bé els conflictes quan sap que ja els té guanyats, quan té cartes amagades i els suficients suports per apretar més fort el ganivet a l’esquena. Hi ha gent que es pensa que si et putejen amb bones paraules i t’ofereixen continuar a un nivell més baix, a un espai més lluny i en moments no coincidents ja ha complert. Hi han arguments que realment només se’ls creu la persona que els diu, arguments que nomès tenen força des de la suficiència del “poder”, i l’he posat entre cometes ja que si aquesta persona la treus d’aquell lloc on està apoltronada perd molt i molt, i no és que perdi sinó que no és rés i això és dur d’assumir.
Com sempre es diu, el temps posa a cadascú al seu lloc, però molt em temo que en la societat actual on no es valora la feina feta, sinó els tractes de favor, els dossiers i les amenaces (amb bon rotllo) es difícil que això passi.
I sinó passa, a otra cosa mariposa.