Ja fa 10 anys que la meva família va prendre la sàvia i dura decisió d’ingressar-me en una centre de tractaments de les drogodependències. Sàvia, per que gràcies a aquest fet ara podem mirar enrera i començar a estar orgullosos del que hem aconseguit, i dura per que en aquell moment era com reconèixer que el seu estimat Adrià tenia un greu problema i que havia sobrepassat tots els límits de la paciència humana, que decepció a decepció havia anat minant tota esperança de recuperar un fill i un germà que en aquells moments era una ombra de persona, totalment desfeta pel consum de drogues i alcohol, sense present i amb un futur molt negre.
En aquest camí hem anat superant entre tots un procés que en els seus inicis va ser molt esperançador, durant l’ingrés, la família descansa sense haver de preocupar-se de si el “nen” tornarà a casa viu, els hi expliquen que el seu fill no és mala persona sinó que és un malalt greu i que amb el tractament que està a punt d’iniciar se’n podrà sortir.
En la primera fase de retorn a la vida quotidiana hi ha una barreja d’il·lusió per tornar a tenir el nen a casa, desconfiança de si el tractament funciona i por a tornar a temps passats. Més tard quan tocaria l’hora de tornar a la normalitat, arriba la decepció del que s’adona que el forat deixat per tots els anys de consum és enorme i que això no s’acaba deixant de consumir i fent quatre teràpies, sinó que, per tornar a la vida social, familiar i personal s’ha de fer una feina que fins el moment no estava feta.
Hàbits personals i habilitats socials estaven tan trinxats que un comença a reproduir actituds conegudes, d’abans, i quan un es troba còmode en aquest estat és el principi del fi. Per sort i amb l’ajuda de tot l’entorn un recupera el seny i a poc a poc, humilitat i constància, aquella llum que semblava tan llunyana comença a il·luminar els espais que la droga a deixat a les fosques.
El que en un primer moment semblen renúncies (amics, vida social, feina, sexe, esport de competició...) es van convertint en acceptació i comprensió de que no es poden deixar les drogues sense canviar de vida. Això costa, ja que de la nit al dia , els pilars de la teva existència es converteixen en enemics de la teva recuperació, però a mida que la vida sense tòxic avança un se n’adona que totes les relacions socials, records i vivències giraven entorn la droga, i si aquesta desapareixia, no quedava rés. Al llarg dels anys aquells grans “amics” es dilueixen.
I les coses milloren...
En aquest camí hem anat superant entre tots un procés que en els seus inicis va ser molt esperançador, durant l’ingrés, la família descansa sense haver de preocupar-se de si el “nen” tornarà a casa viu, els hi expliquen que el seu fill no és mala persona sinó que és un malalt greu i que amb el tractament que està a punt d’iniciar se’n podrà sortir.
En la primera fase de retorn a la vida quotidiana hi ha una barreja d’il·lusió per tornar a tenir el nen a casa, desconfiança de si el tractament funciona i por a tornar a temps passats. Més tard quan tocaria l’hora de tornar a la normalitat, arriba la decepció del que s’adona que el forat deixat per tots els anys de consum és enorme i que això no s’acaba deixant de consumir i fent quatre teràpies, sinó que, per tornar a la vida social, familiar i personal s’ha de fer una feina que fins el moment no estava feta.
Hàbits personals i habilitats socials estaven tan trinxats que un comença a reproduir actituds conegudes, d’abans, i quan un es troba còmode en aquest estat és el principi del fi. Per sort i amb l’ajuda de tot l’entorn un recupera el seny i a poc a poc, humilitat i constància, aquella llum que semblava tan llunyana comença a il·luminar els espais que la droga a deixat a les fosques.
El que en un primer moment semblen renúncies (amics, vida social, feina, sexe, esport de competició...) es van convertint en acceptació i comprensió de que no es poden deixar les drogues sense canviar de vida. Això costa, ja que de la nit al dia , els pilars de la teva existència es converteixen en enemics de la teva recuperació, però a mida que la vida sense tòxic avança un se n’adona que totes les relacions socials, records i vivències giraven entorn la droga, i si aquesta desapareixia, no quedava rés. Al llarg dels anys aquells grans “amics” es dilueixen.
I les coses milloren...
1 comentari:
Aquest article només el pot signar una persona valenta com tu, amb un potencial enorme, i amb molt camí de futur encara per encetar. M'honora molt poder comptar amb tu, amb la teva fermesa i la teva alegria vital. Moltes felicitats, Adrià pel teu article i una abraçada molt forta.
Publica un comentari a l'entrada