Disculpeu les molèsties

A la flamant i recentment estrenada web de l’Ajuntament, hi ha un apartat que m’ha cridat l’atenció, a la dreta apareix un accés anomenat “Disculpeu les molèsties” on informa dels canvis de circulació que provoquen les obres que s’estan produint simultàniament al poble, fins aquí tot correcte, però a l’accedir-hi només hi apareixen els talls de les Pruneres i els de l’Avinguda Llibertat. Però a Mollet s’estan produint en aquests moments infinitat de petites obres de proximitat, que ningú amb una mica de perspectiva històrica pot deixar de valorar com a electoralistes, tot i que algunes d’aquestes s’hagin iniciat gràcies al corcó d’IxM (paviment de Prat de la Riba, aiguamolls de Can Mulà, Pl. Andalusia, etc...) o a les queixes dels veïns. Ens felicitem que per fi aquest equip de Govern s’ocupi dels problemes quotidians del poble, del manteniment de les voreres, d’aquella part de l’enllumenat que només va funcionar fa quatre anys, de posar en ordre els jardinets de Pompeu Fabra i de totes i cadascuna de les accions de reparació que s’estan efectuant, però que no insultin a la intel·ligència del ciutadà. Hi ha tanques escampades per tot el poble que no protegeixen rés, obres endegades que es passen dies sense operaris, obres de cremallera que son aquelles que cíclicament s’han d’obrir per actuar-hi o no, infinitat de molèsties que només serveixen per incidir en la memòria a curt termini de la gent quan s’acosten les eleccions, sempre s’ha fet i pel que sembla, ho continuen fent. Vergonyós.

Sempre Mollet, IxM

S’acosten les eleccions municipals i les maquinàries electorals comencen a funcionar, els partits s’afanyen a presentar els seus candidats, a marcar les línees estratègiques de les seves campanyes i a pensar com enlluernaran als soferts ciutadans que passaran a ser votants. Com sempre passa a les convocatòries locals apareixen partits com bolets i cíclicament invents municipalistes que intenten aglutinar diferents maneres de pensar sota el paraigües del bé comú que es el poble, i és aquí on m’agradaria fer algun aclariment.

Treballar per Mollet s’ha de fer dia a dia, lluitant colze a colze amb els ciutadans, partint-se la cara davant els problemes quotidians i les petites coses que influeixen i molt en el benestar comú, estant a peu de canó, escoltant a la gent que ho necessita, i això fer-ho sempre, no esperar a que s’acostin les eleccions i començar a prometre coses que no es podran complir, fum que s’esvairà el següent dilluns de les eleccions quan es comencin a fer números pactistes i amb la seguretat que amb quatre anys per endavant la gent no es recordarà de les mentides abocades.

Els que fa temps que vivim en aquest poble estem farts de veure com cada quatre anys apareixen els mateixos voltors que només busquen col·locar-se i saciar la seva sed de poder, que s'aprofiten de la misera existència d'alguns partits que per si sols no son rés, però tenen els recursos expoliats dels nostres impostos, que han anat arraconant i ara poden treure tot el seu arsenal.

Mollet sempre i no només ara.

Mollet com a causa o inversió ?

Fa uns anys que em vaig embarcar en el projecte d’Independents per Mollet, al principi el meu interès era la suma de curiositat, necessitat de socialització, esperit polític i un bri de frikisme amb més escepticisme que il•lusió entrava a les llistes de les municipals del 2007, passada la decepció d’aquelles eleccions m’hi vaig enganxar. Han estat quatre anys durs, de veure anades i vingudes de gent, de tarannàs i interessos diversos, de molta feina feta i alguns resultats que tot i ser modestos han estat sempre pel bé de la ciutat i d’aquesta manera poc a poc he anat entenent que la política local ha de ser bàsicament ser això, servei a la ciutat, encara que no es reconegui, encara que altres se n’aprofitin i busquin la foto al final del procés, quan tot està fet. Per aquest motiu quan a les pròximes eleccions apareguin llistes oportunistes (PIMO, Ciutadans, PxC, SI...) que busquen en l’ajuntament de Mollet un lloc on plantar el cul i rendibilitzar la inversió d’una campanya d’un més i escaig (55.000€ l’any a fons perdut per als partits amb representació és un bon reclam), és quan més ganes em donen de seguir lluitant, reivindicant i demanant un cop més que Mollet necessita una veu Independent al ple, algú que porti treballant més de 7 anys única i exclusivament pel poble, i això només ho pot garantir Independents x Mollet la força lliure i rebel de la nostra ciutat

Vallès Natura i que fàcil que ho tenen els nostres manaires

Vallès Natura
A l’últim ple de l’Ajuntament es va decidir, per fi, donar per finalitzada la vinculació de Mollet amb el gossera comarcal, arriba 6 anys tard. Al debat que es va generar alguns van reclamar que com era possible que s’haguessin doblat serveis, contractant a la SPAM per tal de fer la recollida els caps de setmana, ningú va comentar que també ha operat durant tots aquests anys una empresa anomenada Serviplag de recollida i sacrifici exprés, d’altres encara van demanar una segona oportunitat pel servei nefast, car i insuficient que dona el Consell Comarcal, però cap, cap d’ells va fer esment d’una entitat molletana que és l’única que realment ha fet alguna cosa pels animals abandonats del nostre poble, parlo de Vallès Natura.

Durant anys, Vallès Natura, va estar gestionant el refugi que hi havia al Parc del Cementiri i moltes colònies de gats, amb l’esforç dels seus voluntaris va tirar endavant i va aconseguir centenars d’adopcions, va fer que la majoria de veterinaris del poble es comprometessin d’alguna manera o altre en l’atenció d’aquest animals i sobretot va aportar a Mollet un grau d’humanitat. Aquesta entitat es mereix més respecte, per tot el que va fer, per tot el que està fent i per tot el que farà.

I aquest poble es mereix que els seus polítics facin bé la seva feina, que els que manen gestionin bé els nostres recursos i donin resposta a les necessitats de la gent i a l’oposició els hi demanaria que es treballin una mica les seves aportacions als plens, que s’informin, que investiguin, que parlin amb la gent i que després arribin a les sessions plenàries i deixin en pilotes a qui calgui, però amb arguments reals, no fantasies.

Jo no em reagrupo

No soc independentista, per tant no gasto ni una mica d’energia en defensar aquesta opció per Catalunya, és més penso que tot aquest debat ens aparta i molt de la dura realitat que ens està devorant poc a poc. Ens estan intentant tornar a enganyar, volen que ens deixem portar per cants de sirenes, com els navegants camí d’Itaca, però ni en Laporta és l’Ulisses ni el trajecte cap a la independència serà recordat com una Odissea gloriosa amb Herois, Monstres i Déus. Reagrupament em sembla “mas de lo mismo”, probablement amb un discurs i una acció molt més honesta del partit del que s’escindeixen, però m’agradarà veure si en el moment que aconsegueixin alguna cosa a nivell polític no s’aferren a la Poltrona com molts altres. ERC va fer la seva gran pujada electoral gràcies a un discurs semblant i poc a poc hem anat veient com la bombolla independentista del partit que n’ha fet bandera s’ha anat desinflant, però ja han aconseguit el que realment es proposaven, posicionar-se, reflotar econòmicament i assolir quotes de poder amb el tripartit impensables de forma autònoma. M’agradaria equivocar-me, però veig a reagrupament pactant amb Conveniència després de les pròximes eleccions Autonòmiques i com en Janelquen’aprenguin aixeca el braç de l’ArturelGuapu i com un una altre bluff independentista, tan radical en període electoral, anirà suavitzant el seu discurs per tal de no perjudicar la governabilitat del nostre estimat territori anomenat Catalunya. Jo no em reagrupo.

Les basses de Can Mulà, el menhir, els nyaps i la mare que els va parir.

Estem assistint com al Parc de Can Mulà s’inunda la zona de jocs infantils cada cop que plou i com ningú fa rés al respecte tot i les queixes dels usuaris de l’espai, però a 100 metres veiem com una munió d’operaris s’afanya a arreglar l’espai on anirà ubicat TEMPORALMENT la pedra salvadora del Pla de les Pruneres, que al final serà l’únic positiu que en treure’m d’aquell espai on Mollet aparcava gratuïtament. Jo he crescut al costat d’aquest parc, he jugat dins aquella serp de ciment, he patit l’assetjament de “la banda del parque”, vaig estar a l’esplai xivarri quan la casa dels Mulà queia a trossos, hi vaig fer la primera morrejada, el meu gos hi entrenava i he viscut emocions intenses quan amb la gent de Vallès Natura organitzàvem les jornades d’adopció i acollida, ara per el contrari ja no hi ha ni pipican.
S’han gastat un fortunon en una tanca que és fantàstica, molt xula, però pagada amb diners que no tenim, ara es gasten una pasta en un espai que no tardaran gaire en abandonar, als contenidors soterrats haurien d’haver-hi posat cremalleres a les voreres dels cops que les han obert i tancat sense sentit i així podríem anar sumant la majoria d’obres del Plan E que s’han fet a un ritme desaforat que permetran fer unes magnífiques inauguracions, però també faran sortir a la llum els nyaps, en menys temps del que normalment passa a l’obra pública.
I com sempre serem els mateixos que a sobre de cornuts pagarem el beure, una vergonya.

Quant ens costa mantenir als nostres polítics?

En una Espanya en crisi, on es parla de retallades socials i el tancament d’empreses és el pa de cada dia, ser un partit polític és un una bicoca. Produir, el que es diu produir no ho fan gaire, una altra cosa es gastar per sobre de les possibilitats de qualsevol ciutadà del carrer, i això si que ho fan bé. Els partits costen de mitjana anual uns 175 milions d’€ i tot això a fons perdut, només per a manteniment de les seves despeses ordinàries, si hi sumen els sous dels seus representants (720 milions) i el que costen els Eurodiputats més els seus recomanats, ens anirem ben bé cap els 1.000 milions d’€ anuals. Una altre cas a part son les pensions milionàries que cobren quan deixen la seva poltrona, tot plegat una bestiesa.
Jo que pertanyo a un partit polític de caire municipal, que aspira a tenir representació al ple del nostre poble, se’m fa difícil quan algú em posa aquests arguments sobre la taula i em fa pensar seriosament si val la pena. Doncs la resposta a aquest dilema sempre és la mateixa, si els que tenim ganes de canviar les coses, els que encara lluitem per uns ideals i no estem venuts a les directrius de l’aparell dels partits nacionals, els que encara no estem sotmesos al sistema abandonem, llavors si que estarà tot perdut. Jo no abandono, jo soc lliure i en contra del que algun panxacontenta pugui pensar i desitjar, soc rebel i no ho deixaré de ser mai.

I seguiré donant pel sac fins que es trenqui i surti tota la merda que hi ha dins.

Temps i espai

El temps esta canviant massa
I amb la crisi estem entre la paret i la espassa .
Els que tenien molts milions
ara dormen entre cartrons
no pensava que fos tan greu la crisi
fins que vaig veure un banquer tirar-se d’un edifici.

L’espai que guanyen amb treballs de explotació
El perdem amb criminalitat i derivació.
Xenòfobs que odien els immigració
i religiosos en contra de l´ abortacio.
Els ecologistes contra la desforestació
els professors protestant per el sistema d’educació
politics amb seny de corrupció
son la evidencia de la nostra perdició


Matias f . Montalva

Unospocoslajodieron.com i ara volen que entre tots ho arreglem

Extracte d'una noticia publicada a www.enfocant.net

Una delirant campanya empresarial intenta fomentar la confiança i l'optimisme

Des de fa uns dies podem veure un anunci per televisió on un seguit de personatges, alguns d'ells famosos per diversos motius, intenten transmetre un missatge de confiança i optimisme per tal de combatre el pesimisme i superar la crisi econòmica. A la web d'aquesta campanaya, estosololoarreglamosentretodos.org, ens diuen que són gent com nosaltres i publiquen una llista de persones que hi donen suport que pretèn ser un ventall prou representatiu de la societat. Hi trobem, per exemple, gent que es presenta com a taxista, carnisser, perruquer, desenvolupador web, juntament amb professions més fashions i que se'ns fa una mica difícil d'identificar, com creatiu o emprenedor.
Entre els promotors d'aquesta campanya, que s'apleguen en una fundació anomenada Confiança, hi ha les principals empreses del país: BBVA, Cepsa, Endesa, El Corte Inglés, Indra, La Caixa, Mercadona, Repsol, Banc de Santander, Telefónica, etc; ben lluny, per tant, de la imatge que s'intenta transmetre d'un grup heterogeni de ciutadans compromesos i, evidentment, l'afirmació de que es tracta de gent com nosaltres resulta una mica xocant.
La campanya gira bàsicament al voltant de dues idees. Un d'elles és la figura de l'emprenedor, de la persona que té una idea brillant i la porta a la pràctica en forma de negoci reeixit. L'altra idea, complementària de la primera, consisteix en transmetre la noció de que les dificultats econòmiques d'una persona són, en bona mesura, culpa seva, perquè no és prou espabilat, prou eixerit, en definitiva, no és prou emprenedor. Es tracta de la ja coneguda estratègia de despolititzar el malestar social en base a psicologitzar-lo i individualitzar-lo: la situació d'una persona no es deu al context social i econòmic sinó, principalment, a la seva manera d'enfrontar-se amb la vida, raó per la qual s'espera que aquesta persona, per resoldre els seus problemes, no s'organitzi col.lectivament sinó que es dediqui a llegir llibres d'autoajuda i a culpabilitzar-se. En consonància amb això, fa uns dies la consellera de treball del govern català, Mar Serna, deia que cal ensenyar els aturats a cercar feina... com si el fet de no trobar-ne fos culpa del treballador, que no sap.
La indignació general davant d'aquesta campanya ha estat immediata. Que les grans empreses pretenguin fomentar la confiança en el sistema econòmic apel.lant a les seves víctimes s'ha vist com un insult i un sarcasme. Es demana optimisme i fe en el sistema a una població a la qual es vol obligar a retardar l'edat de jubilació i canviant el sistema de càlcul perquè cobrin menys, tot amb l'excusa de que el sistema econòmic no pot garantir la continuïtat del sistema de pensions. Demanen fe, confiança i optimisme els mateixos empresaris que, a través del seu portaveu Díaz Ferrán, proposen un contracte laboral amb acomiadament gratuït i sense cotitzar a la seguretat social (després d'això ja només queda que proposin treballar de franc). Quan l'agenda política dels governs europeus contempla la idea de que cal conscienciar la població perquè accepti una davallada generalitzada del nivell de vida com a única manera de que els guanys empresarials continuïn creixent, se'ns demana optimisme, confiança i fe en aquest sistema.
Entre les diverses mostres de rebuig que han aparegut contra aquesta campanya, podem destacar estosololoarreglamosentretodxs.org i el següent article, que reproduim, del col.lectiu Consume hasta morir.
Sigues optimista: consumeix fins a morir!

Necessitem una veu anticapitalista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya

Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

La situació política catalana està marcada pel triple impacte dels estralls de la crisi econòmica, i social, els escàndols de corrupció i el fracàs del reforma estatutària, amb un Estatut sense credibilitat i amenaçat per la sentència del Tribunal Constitucional.
Els tancaments d’empreses i els EROs es mutipliquen, front la passivitat del govern d’Entesa. Les polítiques de sortida de la crisi busquen que la paguem tots i totes i aprofundeixen l’actual model econòmic, i les seves bases de destrucció social i ecològica. El model de creixement basat en l’especulació immobiliària, la destrucció ambiental, els baixos salaris i l’endeutament s’ha ensorrat irremediablement. Ens deixa un panorama de desolació, esquitxat d’escàndols de corrupció, que estan estretament lligats amb la lògica del neoliberalisme.
Impulsar les convergències i les resistències des de baix
Front als intents que la crisi la paguin els i les treballadores i no els seus reponsables és necessari organitzar una resposta social amb criteris unitaris, buscant la convergència entre els diversos sectors colpejats per la crisi i les diferents lluites, per evitar que aquestes quedin aïllades. La traducció del malestar front la crisi en resistència social està sent difícil, tot i que, aquí i allà, van sorgint lluites però, encara, limitades.
L’èxit del recent Fòrum Social Català mostra que, malgrat les dificultats, hi ha un potencial de lluita real i que, per sota, alguna cosa es mou. El repte que tenim és passar de les convergències simbòliques expressades en els Fòrums en convergències reals, afavorint l’articulació de les mobilitzacions i la seva solidaritat recíproca. Les iniciatives durant la presidència espanyola de la Unió Europea haurien de servir per afavorir la confluència entre campanyes i mobilitzacions i crear espais de trobada, en paral.lel a l’organització de les mobilitzacions des de baix, barri a barri, centre de treball a centre de treball.
Reforçar els moviments socials, les lluites, i reconstruir el teixit social, als barris, centres de treball i centres d’estudi, és la base i el punt de partida, per a poder reconstruir una nova esquerra i per aturar les polítiques neoliberals i els intents de donar una sortida pro-capitalista a la crisi.
Una alternativa anticapitalista a Catalunya
Però amb la resistència social no n’hi ha prou. És necessari també construir una alternativa anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, en el terreny polític, que no deixi la representació política en mans dels partits que avui la monopolitzen. L’esquerra catalana té el repte d’avançar cap a la configuració d’una alternativa pel conjunt de Catalunya, que ofereixi un projecte d’esquerres lligat als moviments i a les lluites socials. L’esquerra governant s’ha mostrat totalment inservible com a instrument de defensa de la millora de les condicions de vida dels i les treballadores i de preservació del mediambient. S’ha mostrat com una esquerra totalment sotmesa als dictats i als interessos empresarials. Urgeix fer aparèixer un referent alternatiu i engrescador front la crisi, que ja ha esdevingut irreversible, de la representació política tradicional.
No existeixen fórmules màgiques per a l’articulació d’una nova alternativa anticapitalista a Catalunya. Les confluències entre els diferents sectors organitzats han de ser fruit, no d’acords en fred i artificials des de dalt, sinó conseqüència d’un treball previ en comú i de la verificació d’acords suficients, en el terreny programàtic i de pràctica quotidiana, i del forjament de confiances mútues i del reconeixement de la pròpia pluralitat de l’esquerra combativa i de l’especificitat dels diferents projectes existents. Un nou projecte anticapitalista, més enllà de les confluències dels sectors organitzats, té el gran repte d’atraure i ser atractiu per amplis sectors dels activistes socials, veïnals i sindicals, avui no organitzats políticament.
Entre tots i totes, tenim el repte de comprovar si això és possible i anar forjant un camí comú per part dels i les que estem convençudes que cal canviar el món de base.
Una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament
Amb aquesta perspectiva, des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista volem treballar per impulsar una candidatura anticapitalista per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són un moment més en les passes a donar per construir una alternativa anticapitalista i un terreny a disputar a l’esquerra institucionalitzada supeditada als interessos empresarials. No són ni l’únic terreny ni tan sols el més important, però no podem permetre que aquells que monopolitzen la representació política i electoral ho segueixin fent. Després de dues legislatures de govern tripartit, que ha demostrat el fracàs de l’esquerra governant per fer polítiques de transformació social, no podem quedar-nos de braços creuats. No ens podem resignar. El fracàs del tripartit només fa que preparar el retorn de la dreta al poder.
Moltes persones d’esquerres, davant l’inexistència d’una alternativa sòlida, encara segueixen donant suport, sense convicció i de mala gana, als partits tradicionals de l’esquerra o, simplement, segueixen optant per l’abstenció resginada i crítica. Es tracta de donar passos per anar trencant amb el dilema de votar instrumentalment pel mal menor o quedar-se en l’abstenció escèptica o resignada, oferint una alternativa anticapitalista a l’esquerra gestionària. Recolzar el mal menor és sovint el camí més ràpid que porta al mal major.
Necessitem una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que desafii a l’esquerra avui encara hegemònica, subalterna a les polítiques social-liberals, i als límits del marc constitucional vigent i de la fracassada reforma estatutària. Per avançar en aquesta direcció des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista ens dirigirem als diferents sectors de l’esquerra combativa catalana per plantejar la necessitat d’una candidatura anticapitalista el més sòlida posible i estudiar les vies per a dur-la a terme.
Amb aquest propòsit, ens dirigirem a aquelles organitzacions que avui formen part encara d’EUiA, com ara el PSUC-Viu, però que han mantingut posicions crítiques respecte al rol subaltern d’aquesta formació i que tenen un compromís amb les lluites socials.
Igualment, considerem important articular una discussió amb l’Esquerra Independentista i explorar vies de col.laboració en aquest terreny i les possibilitats de posar en peus una candidatura per a les properes eleccions al Parlament, sobre la base d’una orientació anticapitalista i de ruptura amb l’actual ordre constitucional, i com a resultat de confluències reals en les lluites.
També volem prosseguir la discussió amb organitzacions de l’esquerra anticapitalista com En Lluita i altres, plantejant-los la necessitat de impulsar una candidatura a les eleccions catalanes.
En aquest camí, esperem comptar també amb les voluntats i suport de més militants desencantats dels partits tradicionals, com ICV, que es vagin decantant cap a la construcció d’una alternativa anticapitalista, així com d’activistes de moviments socials que comparteixin la necessitat de construir nous referents polítics, però que avui per avui no estan políticament organitzats. Per a nosaltres, la incorporació d’amplis sectors d’activistes socials, sindicals i veïnals a la construcció d’una alternativa anticapitalista és un element estratègic de primer ordre.
Impulsar una candidatura anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, a les pròximes eleccions catalanes no serà un camí fácil. El fracàs de l’esquerra gestionaria i l’impacte de la crisi, però, exigeix que des de l’esquerra combativa donem passos endavant i no ens quedem de braços creuats.
Necesitem una veu anticapitalista al Parlament de Catalunya i ens hem de posar en marxa per construir-la

Sàtira, humor intel·ligent i política actual.

“Si, Ministre”, “Aló, Aló”, “L’escurçó negre” son d’aquelles sèries mítiques que proliferaven a la graella de TV3 els anys 80 i que ens van ensenyar a pensar des de la sàtira, la ironia punyent i el humor intel·ligent. Ara tenim els de Polònia que acosten en clau d’humor la política al ciutadà, i em consta que tots els nostres representants fan mans i mànigues per a que “Soler & Cia” els clonin en el seu programa setmanal, fins i tot algú ha encarregat un d’aquells informes per a saber el coneixement que té la població d’ell a través del seu personatge. Vet aquí que a una Vil·la Vallesana un petit grup d’irreductibles fa política des de la imaginació, la creativitat i el bon humor, posant el dit a la nafra, fent de mosca cojonera i petito grillo, i es veu que això no agrada a uns manaires massa acostumats a que els hi facin la pilota o una oposició descafeïnada, sempre disposada a parar la mà. Des d’IxM fem arribar el nostre missatge/denuncia des de el respecte per l’entorn i sobretot el mobiliari urbà, que es de tots i no d’alguns, a les eleccions som els únics que respectem els espais autoritzats i sempre guanyem els pirulos mentre altres es dediquen a enganxar per tot arreu, amb impunitat. Doncs ara des de la casa gran i amb la signatura del nostre estimat Alcalde/Diputat o hauria de dir Diputat/Alcalde comença la guerra bruta a cara descoberta (la subterrània fa dies que funciona), com que no ens poden tapar la boca amb la censura mediàtica ens intenten tocar la butxaca amb una denúncia administrativa agafada amb pinces i plena de falsedats, però si així creuen que ens callaran van molt equivocats, a mi almenys no, això m’ha servit per despertar del meu aletargament postnadalenc, ens ha motivat un esperit d’unió dins el grup que feia dies que no es vivia, han encetat la caixa dels trons i encara no ha arribat la “mascletà”.

Forat Econòmic d’Indecència Local

La injecció de diners de l’Estat a Mollet aquest dos anys a través del FEIL i del FEOSL ha estat impressionant, mai havien arribat tantes inversions en tant poc temps, felicitats Mollet t’ha tocat la grossa sense comprar cap número. Però que ni els focs d’artifici ni l’arquitectura de disseny ens faci perdre l’objectivitat, que el soroll mediàtic que faran les inauguracions no ens distregui de l’objectiu principal que tenien aquests plans d’inversió extraordinaris, que era ni més ni menys que frenar la desocupació.
Amb el primer a Mollet no ho han aconseguit, tenim una tanca magnífica de forja que ens ha costat un ronyó en materials, un pont d’or al barri Casilla mentre a 100 metres n’hi ha un que utilitzen centenars de persones a diari que és un perill, uns contenidors soterrats que el dia que comencin a funcionar (haurem d’esperar que l’Alcalde tregui la brossa, o potser ja no la tira a Mollet?) repartiran llambordes pels voltants, i algunes obres més que el dia que algú comenci a mirar-se amb detall les factures potser surten algunes sorpreses.
Amb el segon pla encara menys, ja que han perdut una oportunitat única de donar una bona empenta al sector de l’atenció a les persones, el 20% FEOSL està pensat per a projectes socials i a Mollet el que han fet, hi tenien dret per llei, ha estat ficar-los a la bossa comuna de la despesa corrent, o sigui que 1.124.000 € es fondran en els pressupostos sense saber exactament en que se’ls gasten.
Ja n’hi ha prou, és una pressa de pel, amb aquest diners es podrien pagar uns 1400 sous de 800€, el que suposaria que unes 60 persones en risc de exclusió social per temes econòmics podrien treballar durant dos anys en el sector de la dependència a càrrec de l’Ajuntament hi donar suport domiciliari a un altre sector de la població que també està en risc, la gent gran i els grans dependents.
Mollet un cop més aposta per allunyar-se de la realitat quotidiana i gira la vista a la política d’aparador i de currículum, escrivia fa un temps que tenia por que els FEILS passessin com els Americanos a “Bienvenidos Mr. Marshall” doncs em sembla que ja només ens queda la pols. El que més em fot és que ara haurem de “gaudir” d’unes magnífiques inauguracions ben distribuïdes en els pròxims mesos per tal de tenir quota mediàtica i afrontar les pròximes eleccions amb la carta d’aquestes obres sota el braç.

Ja hi tornem a ser

Ciutadans de Catalunya, ja les tenim aquí!!! Ciutadans de Catalunya ja tornem a ser importants. Ciutadans de Catalunya els nostres estimats polítics ens tornaran a mirar als ulls profundament i ens diran “I love you” fins hi tot algú dirà “Yes, we can” i tots cridaran “We need you”, en definitiva ja estem a les portes de unes noves eleccions democràtiques, i a les portes vol dir: a la tardor les autonòmiques i a la primavera del 2011 les municipals. A alguns els interessa que la campanya comenci quan abans millor i als altres intentaran adormir el tema fins que els hi exploti a la cara, és el joc de sempre, un joc que ja cansa. En aquest país, des de que la política s’ha convertit en el modus vivendi d’algunes persones, la precampanya comença el dia desprès de les eleccions i el “tot s’hi val” per tornar o seguir en el poder està a l’ordre del dia, però quant costa tot això? i el que és més important, qui ho paga? Doncs els de sempre, el ciutadà. Ara mateix els partits polítics s’han convertit en la sangonera més important de les arques públiques, suquen de tot arreu, legal o il·legalment, és igual si son de dretes o d’esquerres, fins hi tot els sindicats majoritaris s’han apuntat al carro, és vergonyós, però tant els hi fot, s’han muntat el “tingladillo” i no se’l deixaran prendre per ningú. L’única manera es fotre’ls fora de la poltrona però tenen a tanta gent en nòmina que tot i perdre vots en cada consulta electoral es mantenen en el poder i els interessa que no anem a votar, que ens quedem a casa o anem a la platja. Doncs ja n’hi ha prou, a les pròximes eleccions fotem-los fora, obrim les finestres i ventilem les institucions.

Mollet no en té la culpa

Arran de la Campanya de recollida de fons per a la CATASTROFE d’Haití el consistori va decidir donar la fantàstica quantitat de 2.000 €, ja he comentat lo ridícula que em sembla aquesta xifra, el meu error ha estat responsabilitzar a la ciutat d’aquesta mesura. Per sort Mollet no és només els seus representants polítics que estan més preocupats de fer carrera personal que treballar per al poble, per aquest motiu l’Ajuntament ja s’ha afanyat a demanar que s’organitzi una col·lecta popular per tal d’arrodonir els diners que es destinaran a pal·liar la situació del país caribeny. Com sempre s’espolsen la responsabilitat i passen la pilota al ciutadà que prou fotut està, com sempre serem els mateixos qui paguem els plats trencats dels altres i com sempre quan puguin es col·locaran la medalla. La recollida popular demana 1 € a cada Molletà i em sembla perfecte, si ho aconseguim aportarem una bona quantitat a la reconstrucció. El que hauria d’haver fet l’Ajuntament és començar per aquí, comprometre’s a que Mollet aportaria 1€ per cada ciutadà, fer la col·lecta i si la xifra recollida és insuficient acabar d’arrodonir-la. Segur que Mollet estarà a l’alçada de la situació i no com els seus polítics que només estan quan hi ha foto, però en aquest cas han quedat ben retratats.

4 cèntims de Solidaritat

La ciutat de Mollet, la Capital del Baix Vallès, la que li agradaria ser un motor per la nostra comarca, on els nostres representants electes son tan importants que la majoria estan en els consells nacionals, diputacions i altres estaments públics, doncs aquesta ciutat la de tots nosaltres els Molletans ha aportat a la campanya de recollida de fons per a la CATÀSTROFE d’Haití la fortuna de 2.000 €, no és cap errata, no m’he deixat cap zero, són 2.000 €. Mollet té molts problemes, té la taxa d’atur més alta del Vallès, un dels deutes vius més importants de Catalunya, una vida comercial sota mínims, però pensava que almenys ens quedava una mica de esperit Solidari, una mica de dignitat com a poble, i una mica de vergonya, veig que no. 2.000 € són menys de 4 cèntims per Molletà, és ni més ni menys que el 0,00276697% del pressupost Municipal (hi poso tots els decimals per acompanyar els zeros), quan només el PSC s’emporta anualment a la causa progressista uns 140.000 €, CiU, PP i IcvEua 72.000 de l’ala cadascun al seu projecte de salvament nacional i als d’Esquerra només 60.000, pobrets. No entrarem a discutir on van a parar els diners de la solidaritat (espero que no sigui per pagar la factura militar dels EEUU), però sempre paguem els mateixos, fins hi tot els bancs ens demanen per sms que col·laborem, és realment vergonyós.

Quan els llops guarden les ovelles

Poc han tardat els poders públics en tranquil·litzar el personal, en Montilla ja ha donat ordres al PSC de transparència total, els convenients tornaran en còmodes terminis els calers del Palau (amb diners dels nostres impostos), el presi i en Mas s’han trobat per arribar a un acord per a canviar la llei electoral i 3 consellers en bloc han sortit a la palestra per explicar tot un seguit de mesures per a que un cas com el del Palau no torni a passar, les aigües tornen a restar tranquil·les a l’oasi català. Doncs a vosaltres no sé que us sembla , però jo no estic gaire tranquil, ja que quan al llop li deixes guardar les ovelles, pots estar ben segur que cap altre depredador se’n fotrà ni una, per que ja s’encarrega ell d’anar cruspint-se-les quan i com li vingui en gana. Com deien a l’Argentina desprès del Corralito, “Que se vayan todos y que se vayan ya”.

Corrupteles col·laterals

Estem assistint com les desfilades dels corruptes pels jutjats semblen més viatges de l’Inserso que delinqüents de “guante blanco” entrant a les audiències, ara pobrets, com que son tan vellets i comencen a estar força atrotinats no poden romandre a la presó, per que els hi puja el sucre i baixa la pressió. Ara que ja han fet tot el mal i se’ls hi demana comptes, no poden pagar amb condemnes per problemes de salut, quina barra. Vet aquí que durant els anys de prevaricació i corrupció no només ells n’han tret profit, sinó tot el seu entorn ha estat afavorit.

Als fills, dones, nebots, cosins, coneguts i saludats que s’han aprofitat de les pràctiques corruptes dels seus capos, amb estudis a les millors universitats del món, feines d’accés directe sense passar per oposicions, carreres planificades pel papà, amb pis, cotxe i apartament a Platja d’Aro, se’ls hauria de demanar també responsabilitats.

NO pot ser que els llocs de privilegi de la societat se’ls reparteixin entre unes quantes famílies, la corrupció no s’ha de mesurar només amb els diners que s’han embutxaca’t sinó que també s’hauria d’analitzar la carrera de cadascun dels nostres “electes” representants, com els tractes de favor i el tràfic d’influències ha facilitat i molt la vida d’aquests personatges. El perill no escau només en com han arribat al poder tota aquesta gent, sinó que en el món del “que hay de lo mio”, els favors sempre s’han de tornar.

El padrino té molta memòria i sempre acaba cobrant.

Si aixó no s'atura...

Tots ens trobem esturats per com s’estan desenvolupant els esdeveniments,
un captura fons per aquí i altres per allà, i si això no s’atura malament anirem
requalificacions milionàries, projectes que canvien d’empreses però no de mans,
aparcaments buits però que deixen butxaques plenes de manera natural
corrupció estructurada per totes bandes pugen la temperatura de la ciutadania.
Obturada la possibilitat de que aquesta cançoneta canviï de partitura o doni un gir,
renego d’aquesta classe política d’altura, que s’aprofita de la tessitura, per
recaptar diners de tot arreu com si volguessin fer una confitura de macedònia
usurpen fons de la cultura, de la natura i de qualsevol nomenclatura social.
Per aixó, ara que es comença a obrir el pot de la merda, aprofitem la conjuntura
tirem-nos cap a la aventura i aprofundim ala ruptura que cada cop és més gran,
ara és el moment de no deixar-los fer cap tipus de lectura política i actuar.

A tots els pobles hi tenim el nostre Capo

En els últims escàndols de corrupció política els seus caps es feien dir “Don Vito” al Cas Gurtel i “Luigi” a trama colomenca, faria riure sinó fos tan seriós. Aquests sobrenoms mafiosi ens han de fer veure la impunitat que aquestes persones es creien que tenien, però no és ni serà el primer i últim cop que assistim a un “espectacle” d’aquest tipus. Al llarg de la història i a tots els pobles hi ha hagut algú que ha controlat el cotarro, famílies que al llarg del temps han anat ocupant els llocs importants de la societat civil local, com pot ser la política, la cultura, l’esport i/o els mitjans de comunicació i quan s’està en tots aquests llocs estratègics de poder no es pot evitar d’influir en voluntats per treure’n algun tipus de profit, ja sigui social, polític o econòmic. No cal portar metralleta de tambor i xiuxiuejar consells a cau d’orella per a pressionar a les persones que signen, no es necessari tenir comptes bancaris a suïssa per a considerar que els bens monetaris i immobiliaris s’han aconseguit de forma no gaire honesta, només cal deixar-se portar i els que mouen els fils ja faran ballar al ritme que toqui en cada moment. Pensem-hi tots, repassem si al nostre poble es produeixen aquest tipus de coses, parlem amb uns i altres, fem una bossa ben grossa de merda i rebentem-la al ben mig de la plaça principal, però vigila no t’esquitxi a tu, per que no crec que tinguis o puguis pagar els bons bufets d’advocats especialistes en rentar la roba bruta dels poderosos.

A rio revuelto ganancia de pescadores, però amb cocodrilo Garzón

Ara que les aigües politiques baixen plenes de merda hi haurà algun aprofitat que tirant la canya encara pescarà alguna cosa, em refereixo als partits catalans que encara no han estat esquitxats amb tanta porqueria. Si ara surten amb la bandera de la honradesa significarà que estan intentant treure rèdit polític de tota aquesta situació, si callen sense més, estarem davant d’aquell que no diu rés per que te molt que amagar i el que probablement passarà és que trauran per davant l’argument de deixar actuar la justícia.
Però el mal ja està fet, els fons públics ja han volat i tots ho sabien, fins hi tot el molt ex honorable, va tenir la santa barra de dir públicament que si comencem així sortirem tots escaldats, qui son tots? Tots no som nosaltres, tots son els partits polítics d’àmbit nacional que el que no ha robat un all s’ha endut una seva.
Però tenen un petit problema, i no és només el 3%, sinó que la punta de la manta la té agafada un tal Garzón, que tot i no ser gaire amic meu, en aquest tipus d’assumptes és de lo milloret que tenim, és com els cocodrils de la 2 que quan agafen a la seva presa primer les rebreguen, les ofeguen i se les emporten al fons del riu per a que quan estiguin prou estovades poder-se-les cruspir.
Esperem que no faci cap de les seves cagades fallant en la forma de la instrucció i els hi doni la oportunitat de, emparant-se en qualsevol escletxa legal, sortir indemnes dels seus delictes i si pot estirar de mica en mica la manta abans que les destructores de paper s’esgotin no estaria malament.
Hi confio, però no tinc gaire esperança que això passi.