divendres, 30 d’octubre del 2009

A rio revuelto ganancia de pescadores, però amb cocodrilo Garzón

Ara que les aigües politiques baixen plenes de merda hi haurà algun aprofitat que tirant la canya encara pescarà alguna cosa, em refereixo als partits catalans que encara no han estat esquitxats amb tanta porqueria. Si ara surten amb la bandera de la honradesa significarà que estan intentant treure rèdit polític de tota aquesta situació, si callen sense més, estarem davant d’aquell que no diu rés per que te molt que amagar i el que probablement passarà és que trauran per davant l’argument de deixar actuar la justícia.
Però el mal ja està fet, els fons públics ja han volat i tots ho sabien, fins hi tot el molt ex honorable, va tenir la santa barra de dir públicament que si comencem així sortirem tots escaldats, qui son tots? Tots no som nosaltres, tots son els partits polítics d’àmbit nacional que el que no ha robat un all s’ha endut una seva.
Però tenen un petit problema, i no és només el 3%, sinó que la punta de la manta la té agafada un tal Garzón, que tot i no ser gaire amic meu, en aquest tipus d’assumptes és de lo milloret que tenim, és com els cocodrils de la 2 que quan agafen a la seva presa primer les rebreguen, les ofeguen i se les emporten al fons del riu per a que quan estiguin prou estovades poder-se-les cruspir.
Esperem que no faci cap de les seves cagades fallant en la forma de la instrucció i els hi doni la oportunitat de, emparant-se en qualsevol escletxa legal, sortir indemnes dels seus delictes i si pot estirar de mica en mica la manta abans que les destructores de paper s’esgotin no estaria malament.
Hi confio, però no tinc gaire esperança que això passi.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Fotogènics


Som guapes i guapos, tenim cossos esculturals y vestim a l’última moda, no ho podem evitar, som així, als d’IxM els flaixos ens persegueixen per allà on anem, i quedem bé, però n’hi ha que ens acusen de buscar només la foto.

Els d’IxM ens deixem la pell, la salut, els diners i les hores personals pel poble que ens ha vist néixer i arribar, ens trenquem les banyes per poder fer arribar les nostres propostes al ciutadà, amb pocs recursos i molta imaginació a vegades ho aconseguim, hem de fer-ho lluitant contra la poca credibilitat que tenen els polítics i contra una censura ferotge que des de la coalició de govern amb la connivència de la oposició ens estan fent a la premsa local, escrita i audiovisual.
Aquells que ens acusen de buscar la foto els convido a la reunió que IxM fa cada dilluns a la terrassa de Can Boada, per que vegin com, tot i esgotats pels respectius dies laborables, ens passem hores barrinant propostes, denúncies i accions que tenen com a única finalitat millorar el poble (jo personalment hi soc poc).
N’hi ha d’altres que tot i cobrar uns sous indecents es passen els dies gratant-se la panxa, fent currículum en els respectius partits nacionals, cosa que si que veig publicat a “bombo y platillo” i/o treballant a casa el papa tot hi tenir un sou que obligaria a 8 hores presencials en el lloc de treball.
Sobre els locals també n’hauríem de parlar, espais buits de persones i sobretot de idees, ja que esperen que els hi enviïn per FAX des de Barsalona, no sigui que s’ofenguin els del tripartit o la casa gran hermano.
Per a fotos les de l’Alcalde que els ciutadans de Mollet ja només el veiem en format monras.jpg, per que si l’has de trobar a l’ajuntament ho tens magre i et filtren a través de la seva secretària, l’altra alternativa és fer oposicions a xofer. També hi ha una manera de sortir en premsa, gastant-se un pasta en propaganda institucional, així tens assegurada ½ plana pagada i també la noticieta setmanal.
En fi, nosaltres a la feina, que a “todo Puigcercós le llega su Carretero”, no aconseguiran tapar-nos la boca, som lliures i sobretot som rebels.

Salut i canya

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Cornuts i pagant el beure

Estafadors del món! Penediu-vos! Confesseu els vostres pecats! Entregueu la dispensa al plateret de les almoines i tindreu el perdó de Déu. El Jutge del cas Palau, més que un jurista sembla un capellà de poble, d’aquells que castigava amb dos parenostres i algun avemaria als pecadors de pensament i d’acte. És una vergonya, i no només pels fets delictius d’aquests “senyors” i respectives famílies, sinó per com després de “rasgar-se las vestidures” tots els politicastros de torn i d’amenaçar de tirar de la manta els receptors de fons corruptes com la majoria de Fundacions dels partits democràtics (la de CiU almenys 500.000 €) ara s’escudaran en que els polítics no han de discutir una decisió judicial, per que l’estat de dret es fonamenta en la separació de poders i tal i Pascual i 3%. O sigui que el ciutadà com sempre serà el cornut i pagarà el beure.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Tot és mentida

Que la credibilitat de la classe política actual està sota mínims, és mentida; que tothom pensa que son uns gualtrapes que només saben ficar mà a la caixa comuna, és mentida; que la gestió de la política local és dolenta i a la nostra bonica ciutat nefasta, és mentida; que cada cop més els polítics s’allunyen de la ciutadania i només els veiem a la premsa fent-se la foto de torn, és mentida; que en temps de crisi econòmica segueixen tirant els diners en publicitat, mítings, locals de luxe i actuant com nous rics, és mentida; que es dediquen a perdre el temps en debats inútils que a la ciutadania li queden molt lluny, és mentida; que quan actuen per millorar les coses encara les empitjoren i no tenen la decència de reconeixeu, és mentida; que cada cop és més difícil, per no dir impossible, accedir als llocs públics de representació social per que se’ls reparteixen entre ells i així ningú els toca els nassos, és mentida; i tantes mentides que es diuen dels nostres electes representants. Tot és mentida, o no.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

No em fumis

Al lateral de la porta de entrada del nostre flamant ajuntament hi ha un cartell ben gran que diu “En aquest espai no es permet fumar”, doncs no és així, ja que només entrar, entre el carrer i la recepció hi ha un quadradet de 4 m2 on la pudor et tira a terra, pudor a burilla rebregada, barrejada amb “limpiatodo” i escopinades vàries,. En aquest espai reduït, algú hi ha deixat un cendrer, que deu servir per que els companys treballadors del consistori passin aquelles estones amb el seu cilindret de nicotina i també per a les persones que quan arriben fumant puguin dipositar la cigarreta al contenidor corresponent. Doncs mala idea ha tingut aquest algú, per als que com jo son exfumadors però no de la lliga antitabac, que de cop, gratuïtament i sense avisar et trobis amb aquesta clatellada al nostre sentit més fi que és l’olfacte no és gaire agradable i segons quina hora del dia pot arribar a ser repugnant i vomitiu.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Pelotaris

Diuen que els Pelotaris són uns tios molt besties, preferiblement bascs, que amb la mà nua es dediquen a picar una bola de goma dura contra una paret de formigó. Però també n’hi ha d’un altre tipus i que per ruïnosa experiència familiar els conec en 1a persona, són aquells que per poder-se finançar demanen un crèdit al Banc (en el meu cas eren remeses de lletres al portador) i al venciment en demanen un altre per pagar el primer, el negoci està en que les quantitats cada cop han de ser més altes ja que cal abonar l’import inicial, els interessos i, ja posats, aprofites per incrementar el deute per poder seguir el ritme de vida descontrolat. De tant en tant, aconsegueixes tancar algun negoci i ets capaç d’eixugar el deute, però el mal ja està fet, al cap de poc temps hi tornes, i una altre vegada, i una altre, i una altre.... tot aquest moviment il·legal es fa sempre sota la connivència de l’oficina bancària de torn, ja que si els tornes perfecte, i si no t’embarguen.
Ara imaginem-nos una “ciutat” Catalana de classe mitja que es dedica a viure per sobre de les seves possibilitats, que s’embarca en obres faraòniques de difícil amortització, que el seu teixit industrial és cada cop més ruïnós degut a la deslocalització de les empreses més importants i el tancament d’altres, i que l’espai que ofereix per instal·lar noves industries és petit, mal comunicat i en un estat de manteniment lamentable, que l’activitat del petit comerç està sota mínims i que l’oferta d’oci i cultura es raquítica, una “ciutat” que, a sobre, a de mantenir el ritme de vida d’uns partits polítics que escandalosament es financen amb diners públics i que no donen cap tipus d’explicació de a on van aquests diners, una ciutat ofegada pels deutes i el que és pitjor, sense possibilitat de liquidar-lo a mig o llarg termini, una ciutat amb un present fosc i un futur molt negre.
Ara deixem d’imaginar i posem-li nom a aquesta ciutat: MOLLET DEL VALLÈS.

dijous, 24 de setembre del 2009

Catalunya connection


El mite del seny i l’honradesa catalana comença trontollar per tots els cantons. Dues de les institucions més representatives del país estan en aquest moments esquitxades per casos de malversació de fons i d’espionatge. No entraré en detalls per que no els conec i possiblement m’equivocaria però es deriven algunes consideracions de les reaccions polítiques al cas més greu dels dos. El desviament de fons públics, amb una gestió fraudulenta de la Fundació del Palau de la Música, és un delicte i així s’ha de tractar, detinguts els responsables ara toca jutjar-los i empresonar-los, però i les persones que han deixat que això passés, no val amagar el cap i començar a dir: tu més i el teu pare pitjor, pos anda que tú, i la teva mare que tal pixa...

A la roda de premsa del portantveu del govern, el conseller Castells va fer referència que les greus irregularitats sempre s’havien fet a la Fundació i no al Consorci que és on participa la Generalitat, i tant va fer servir aquesta argumentació que un dels periodistes presents, segurament nombrat en els famosos informes sobre tendències polítiques d’aquests, va ficar el dit a la llaga: “Si son tan difícils d’auditar les fundacions, per què no es canvia el règim fiscal d’aquestes? Com és que tots els partits polítics tenen la seva fundació? la qual rep ingents quantitats de diners en subvencions públiques i privades.
I aquí volia arribar jo, els partits polítics no es conformen només en xuclar la sang de la ciutadania a través de les aportacions dels ajuntaments, diputacions, parlament i altres sinó que també s’han inventat el xollo de les Fundacions, amb aquestes realitzen estudis, conferències, premis, trobades nacionals, internacionals i es dona feina a la majoria dels futurs vampirs de la nostra societat. Hi ha polítics de 2a generació que mai han trepitjat la empresa privada, que sempre han estat pagats (i molt ben pagats) per empreses pseudopúbliques o fundacions relacionades amb els partits dels quals formen part.
A mi em sembla que tota aquesta porqueria els hi hauria d’explotar a la cara i esquitxar a tothom, però no hi tinc gaire fe, ja trobaran algun gamarús que l’hagi fet molt grossa per poder-li encomanar els seus delictes i alguns altres (previ pacte amb la fiscalia).

dilluns, 21 de setembre del 2009

Prioritats i luxes.

El nostre estimat alcalde ha utilitzat tots els mitjans possibles per informar a la població que reclama un nou finançament per als ens municipals, amb l’argument principal de poder mantenir i millorar les prioritats que els ciutadans demanden, en matèria d’educació, sanitat, dependència, etc. Vet aquí que a l’etc, s’hi poden encabir altres despeses que la meva modesta opinió considera luxes i no prioritats. Destinar 360.000 € anuals en sous d’assessors, alts executius i xofer o més de 400.000 € a fons perdut per sufragar les despeses dels partits polítics em sembla indecent i a sobre presumir de reivindicatiu al exigir més calers per als ajuntaments és vergonyós i una presa de pel. Avui ha sortit publicat que una família amb un malalt d’Alzheimer al seu càrrec destina uns 24.000 € de mitjana, si fem números, amb els 760.000 € es cobriria el 100% de despesa de 30 famílies, el 50% de 60, el 25% de 120 i així podríem seguir per mirar de mitigar el cost econòmic que no emocional que aquestes famílies tenen.

També s’ha afanyat a explicar que en temps de crisi més val anar per feina i no perdre el temps en consultes populars d’autodeterminació, amb això estem d’acord, però la meva opinió és a criteri propi i no està sotmesa a les directrius que des del PSC li han xiuxiuejat a l’orella, estem farts de política de telepromter i d’uns representants amb sous astronòmics, si els comparem amb la seva dedicació horària, que pensen més en el currículum personal abans que en el servei al seu poble.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Camí del “nunca jamás”, l'inici.

Ja fa 10 anys que la meva família va prendre la sàvia i dura decisió d’ingressar-me en una centre de tractaments de les drogodependències. Sàvia, per que gràcies a aquest fet ara podem mirar enrera i començar a estar orgullosos del que hem aconseguit, i dura per que en aquell moment era com reconèixer que el seu estimat Adrià tenia un greu problema i que havia sobrepassat tots els límits de la paciència humana, que decepció a decepció havia anat minant tota esperança de recuperar un fill i un germà que en aquells moments era una ombra de persona, totalment desfeta pel consum de drogues i alcohol, sense present i amb un futur molt negre.

En aquest camí hem anat superant entre tots un procés que en els seus inicis va ser molt esperançador, durant l’ingrés, la família descansa sense haver de preocupar-se de si el “nen” tornarà a casa viu, els hi expliquen que el seu fill no és mala persona sinó que és un malalt greu i que amb el tractament que està a punt d’iniciar se’n podrà sortir.

En la primera fase de retorn a la vida quotidiana hi ha una barreja d’il·lusió per tornar a tenir el nen a casa, desconfiança de si el tractament funciona i por a tornar a temps passats. Més tard quan tocaria l’hora de tornar a la normalitat, arriba la decepció del que s’adona que el forat deixat per tots els anys de consum és enorme i que això no s’acaba deixant de consumir i fent quatre teràpies, sinó que, per tornar a la vida social, familiar i personal s’ha de fer una feina que fins el moment no estava feta.

Hàbits personals i habilitats socials estaven tan trinxats que un comença a reproduir actituds conegudes, d’abans, i quan un es troba còmode en aquest estat és el principi del fi. Per sort i amb l’ajuda de tot l’entorn un recupera el seny i a poc a poc, humilitat i constància, aquella llum que semblava tan llunyana comença a il·luminar els espais que la droga a deixat a les fosques.

El que en un primer moment semblen renúncies (amics, vida social, feina, sexe, esport de competició...) es van convertint en acceptació i comprensió de que no es poden deixar les drogues sense canviar de vida. Això costa, ja que de la nit al dia , els pilars de la teva existència es converteixen en enemics de la teva recuperació, però a mida que la vida sense tòxic avança un se n’adona que totes les relacions socials, records i vivències giraven entorn la droga, i si aquesta desapareixia, no quedava rés. Al llarg dels anys aquells grans “amics” es dilueixen.

I les coses milloren...

dilluns, 7 de setembre del 2009

No estàvem tan equivocats

Es d’IxM podem ser moltes coses, però irresponsables mai, i d’això se’ns ha acusat en referència al tema de la grip A. A Mollet com a tot arreu hi ha un degoteig constant de casos lleus, i per percentatge ens en tocarien 43, ja que la taxa d’incidència a Catalunya és de 85,8 cada 100.000 habitants (dades a 4 de setembre del Departament de Salut) però el que sembla és que la suposada capital del Baix Vallès és un espai lliure de virus, no hi han casos, no s'informa a ningú de l’evolució de la pandèmia i per fi, quan posen un enllaç de la web de l’Ajuntament a la web de Salut, patapam, és la mateixa informació que IxM ha anat distribuint des de principis de Juny amb els seus recursos i a peu de carrer. Pel que sembla no estàvem tan equivocats, no demanàvem posar Mollet en quarantena, només una mica de transparència i que ens donessin alguna recomanació de com afrontar una Grip que, potser no sigui tan greu, però que entre tots han posat a nivell d’alarma social. Als responsables de la sanitat municipal també els hi demanaria que aquesta informació la fessin arribar a tothom, ja que hi ha molta població que no té accés a les noves tecnologies, aprofitem els recursos per a coses útils, acostem-nos a la gent que ho necessita i expliquem-li que aquesta grip no és tan perillosa si es fan les coses bé, es manté una bona higiene, si un no s’automedica, si es va als centres sanitaris i es detecta a temps. Sentit comú, si us plau.