Quan els llops guarden les ovelles

Poc han tardat els poders públics en tranquil·litzar el personal, en Montilla ja ha donat ordres al PSC de transparència total, els convenients tornaran en còmodes terminis els calers del Palau (amb diners dels nostres impostos), el presi i en Mas s’han trobat per arribar a un acord per a canviar la llei electoral i 3 consellers en bloc han sortit a la palestra per explicar tot un seguit de mesures per a que un cas com el del Palau no torni a passar, les aigües tornen a restar tranquil·les a l’oasi català. Doncs a vosaltres no sé que us sembla , però jo no estic gaire tranquil, ja que quan al llop li deixes guardar les ovelles, pots estar ben segur que cap altre depredador se’n fotrà ni una, per que ja s’encarrega ell d’anar cruspint-se-les quan i com li vingui en gana. Com deien a l’Argentina desprès del Corralito, “Que se vayan todos y que se vayan ya”.

Corrupteles col·laterals

Estem assistint com les desfilades dels corruptes pels jutjats semblen més viatges de l’Inserso que delinqüents de “guante blanco” entrant a les audiències, ara pobrets, com que son tan vellets i comencen a estar força atrotinats no poden romandre a la presó, per que els hi puja el sucre i baixa la pressió. Ara que ja han fet tot el mal i se’ls hi demana comptes, no poden pagar amb condemnes per problemes de salut, quina barra. Vet aquí que durant els anys de prevaricació i corrupció no només ells n’han tret profit, sinó tot el seu entorn ha estat afavorit.

Als fills, dones, nebots, cosins, coneguts i saludats que s’han aprofitat de les pràctiques corruptes dels seus capos, amb estudis a les millors universitats del món, feines d’accés directe sense passar per oposicions, carreres planificades pel papà, amb pis, cotxe i apartament a Platja d’Aro, se’ls hauria de demanar també responsabilitats.

NO pot ser que els llocs de privilegi de la societat se’ls reparteixin entre unes quantes famílies, la corrupció no s’ha de mesurar només amb els diners que s’han embutxaca’t sinó que també s’hauria d’analitzar la carrera de cadascun dels nostres “electes” representants, com els tractes de favor i el tràfic d’influències ha facilitat i molt la vida d’aquests personatges. El perill no escau només en com han arribat al poder tota aquesta gent, sinó que en el món del “que hay de lo mio”, els favors sempre s’han de tornar.

El padrino té molta memòria i sempre acaba cobrant.

Si aixó no s'atura...

Tots ens trobem esturats per com s’estan desenvolupant els esdeveniments,
un captura fons per aquí i altres per allà, i si això no s’atura malament anirem
requalificacions milionàries, projectes que canvien d’empreses però no de mans,
aparcaments buits però que deixen butxaques plenes de manera natural
corrupció estructurada per totes bandes pugen la temperatura de la ciutadania.
Obturada la possibilitat de que aquesta cançoneta canviï de partitura o doni un gir,
renego d’aquesta classe política d’altura, que s’aprofita de la tessitura, per
recaptar diners de tot arreu com si volguessin fer una confitura de macedònia
usurpen fons de la cultura, de la natura i de qualsevol nomenclatura social.
Per aixó, ara que es comença a obrir el pot de la merda, aprofitem la conjuntura
tirem-nos cap a la aventura i aprofundim ala ruptura que cada cop és més gran,
ara és el moment de no deixar-los fer cap tipus de lectura política i actuar.

A tots els pobles hi tenim el nostre Capo

En els últims escàndols de corrupció política els seus caps es feien dir “Don Vito” al Cas Gurtel i “Luigi” a trama colomenca, faria riure sinó fos tan seriós. Aquests sobrenoms mafiosi ens han de fer veure la impunitat que aquestes persones es creien que tenien, però no és ni serà el primer i últim cop que assistim a un “espectacle” d’aquest tipus. Al llarg de la història i a tots els pobles hi ha hagut algú que ha controlat el cotarro, famílies que al llarg del temps han anat ocupant els llocs importants de la societat civil local, com pot ser la política, la cultura, l’esport i/o els mitjans de comunicació i quan s’està en tots aquests llocs estratègics de poder no es pot evitar d’influir en voluntats per treure’n algun tipus de profit, ja sigui social, polític o econòmic. No cal portar metralleta de tambor i xiuxiuejar consells a cau d’orella per a pressionar a les persones que signen, no es necessari tenir comptes bancaris a suïssa per a considerar que els bens monetaris i immobiliaris s’han aconseguit de forma no gaire honesta, només cal deixar-se portar i els que mouen els fils ja faran ballar al ritme que toqui en cada moment. Pensem-hi tots, repassem si al nostre poble es produeixen aquest tipus de coses, parlem amb uns i altres, fem una bossa ben grossa de merda i rebentem-la al ben mig de la plaça principal, però vigila no t’esquitxi a tu, per que no crec que tinguis o puguis pagar els bons bufets d’advocats especialistes en rentar la roba bruta dels poderosos.

A rio revuelto ganancia de pescadores, però amb cocodrilo Garzón

Ara que les aigües politiques baixen plenes de merda hi haurà algun aprofitat que tirant la canya encara pescarà alguna cosa, em refereixo als partits catalans que encara no han estat esquitxats amb tanta porqueria. Si ara surten amb la bandera de la honradesa significarà que estan intentant treure rèdit polític de tota aquesta situació, si callen sense més, estarem davant d’aquell que no diu rés per que te molt que amagar i el que probablement passarà és que trauran per davant l’argument de deixar actuar la justícia.
Però el mal ja està fet, els fons públics ja han volat i tots ho sabien, fins hi tot el molt ex honorable, va tenir la santa barra de dir públicament que si comencem així sortirem tots escaldats, qui son tots? Tots no som nosaltres, tots son els partits polítics d’àmbit nacional que el que no ha robat un all s’ha endut una seva.
Però tenen un petit problema, i no és només el 3%, sinó que la punta de la manta la té agafada un tal Garzón, que tot i no ser gaire amic meu, en aquest tipus d’assumptes és de lo milloret que tenim, és com els cocodrils de la 2 que quan agafen a la seva presa primer les rebreguen, les ofeguen i se les emporten al fons del riu per a que quan estiguin prou estovades poder-se-les cruspir.
Esperem que no faci cap de les seves cagades fallant en la forma de la instrucció i els hi doni la oportunitat de, emparant-se en qualsevol escletxa legal, sortir indemnes dels seus delictes i si pot estirar de mica en mica la manta abans que les destructores de paper s’esgotin no estaria malament.
Hi confio, però no tinc gaire esperança que això passi.

Fotogènics

Som guapes i guapos, tenim cossos esculturals y vestim a l’última moda, no ho podem evitar, som així, als d’IxM els flaixos ens persegueixen per allà on anem, i quedem bé, però n’hi ha que ens acusen de buscar només la foto.

Els d’IxM ens deixem la pell, la salut, els diners i les hores personals pel poble que ens ha vist néixer i arribar, ens trenquem les banyes per poder fer arribar les nostres propostes al ciutadà, amb pocs recursos i molta imaginació a vegades ho aconseguim, hem de fer-ho lluitant contra la poca credibilitat que tenen els polítics i contra una censura ferotge que des de la coalició de govern amb la connivència de la oposició ens estan fent a la premsa local, escrita i audiovisual.
Aquells que ens acusen de buscar la foto els convido a la reunió que IxM fa cada dilluns a la terrassa de Can Boada, per que vegin com, tot i esgotats pels respectius dies laborables, ens passem hores barrinant propostes, denúncies i accions que tenen com a única finalitat millorar el poble (jo personalment hi soc poc).
N’hi ha d’altres que tot i cobrar uns sous indecents es passen els dies gratant-se la panxa, fent currículum en els respectius partits nacionals, cosa que si que veig publicat a “bombo y platillo” i/o treballant a casa el papa tot hi tenir un sou que obligaria a 8 hores presencials en el lloc de treball.
Sobre els locals també n’hauríem de parlar, espais buits de persones i sobretot de idees, ja que esperen que els hi enviïn per FAX des de Barsalona, no sigui que s’ofenguin els del tripartit o la casa gran hermano.
Per a fotos les de l’Alcalde que els ciutadans de Mollet ja només el veiem en format monras.jpg, per que si l’has de trobar a l’ajuntament ho tens magre i et filtren a través de la seva secretària, l’altra alternativa és fer oposicions a xofer. També hi ha una manera de sortir en premsa, gastant-se un pasta en propaganda institucional, així tens assegurada ½ plana pagada i també la noticieta setmanal.
En fi, nosaltres a la feina, que a “todo Puigcercós le llega su Carretero”, no aconseguiran tapar-nos la boca, som lliures i sobretot som rebels.

Salut i canya

Cornuts i pagant el beure

Estafadors del món! Penediu-vos! Confesseu els vostres pecats! Entregueu la dispensa al plateret de les almoines i tindreu el perdó de Déu. El Jutge del cas Palau, més que un jurista sembla un capellà de poble, d’aquells que castigava amb dos parenostres i algun avemaria als pecadors de pensament i d’acte. És una vergonya, i no només pels fets delictius d’aquests “senyors” i respectives famílies, sinó per com després de “rasgar-se las vestidures” tots els politicastros de torn i d’amenaçar de tirar de la manta els receptors de fons corruptes com la majoria de Fundacions dels partits democràtics (la de CiU almenys 500.000 €) ara s’escudaran en que els polítics no han de discutir una decisió judicial, per que l’estat de dret es fonamenta en la separació de poders i tal i Pascual i 3%. O sigui que el ciutadà com sempre serà el cornut i pagarà el beure.

Tot és mentida

Que la credibilitat de la classe política actual està sota mínims, és mentida; que tothom pensa que son uns gualtrapes que només saben ficar mà a la caixa comuna, és mentida; que la gestió de la política local és dolenta i a la nostra bonica ciutat nefasta, és mentida; que cada cop més els polítics s’allunyen de la ciutadania i només els veiem a la premsa fent-se la foto de torn, és mentida; que en temps de crisi econòmica segueixen tirant els diners en publicitat, mítings, locals de luxe i actuant com nous rics, és mentida; que es dediquen a perdre el temps en debats inútils que a la ciutadania li queden molt lluny, és mentida; que quan actuen per millorar les coses encara les empitjoren i no tenen la decència de reconeixeu, és mentida; que cada cop és més difícil, per no dir impossible, accedir als llocs públics de representació social per que se’ls reparteixen entre ells i així ningú els toca els nassos, és mentida; i tantes mentides que es diuen dels nostres electes representants. Tot és mentida, o no.

No em fumis

Al lateral de la porta de entrada del nostre flamant ajuntament hi ha un cartell ben gran que diu “En aquest espai no es permet fumar”, doncs no és així, ja que només entrar, entre el carrer i la recepció hi ha un quadradet de 4 m2 on la pudor et tira a terra, pudor a burilla rebregada, barrejada amb “limpiatodo” i escopinades vàries,. En aquest espai reduït, algú hi ha deixat un cendrer, que deu servir per que els companys treballadors del consistori passin aquelles estones amb el seu cilindret de nicotina i també per a les persones que quan arriben fumant puguin dipositar la cigarreta al contenidor corresponent. Doncs mala idea ha tingut aquest algú, per als que com jo son exfumadors però no de la lliga antitabac, que de cop, gratuïtament i sense avisar et trobis amb aquesta clatellada al nostre sentit més fi que és l’olfacte no és gaire agradable i segons quina hora del dia pot arribar a ser repugnant i vomitiu.

Pelotaris

Diuen que els Pelotaris són uns tios molt besties, preferiblement bascs, que amb la mà nua es dediquen a picar una bola de goma dura contra una paret de formigó. Però també n’hi ha d’un altre tipus i que per ruïnosa experiència familiar els conec en 1a persona, són aquells que per poder-se finançar demanen un crèdit al Banc (en el meu cas eren remeses de lletres al portador) i al venciment en demanen un altre per pagar el primer, el negoci està en que les quantitats cada cop han de ser més altes ja que cal abonar l’import inicial, els interessos i, ja posats, aprofites per incrementar el deute per poder seguir el ritme de vida descontrolat. De tant en tant, aconsegueixes tancar algun negoci i ets capaç d’eixugar el deute, però el mal ja està fet, al cap de poc temps hi tornes, i una altre vegada, i una altre, i una altre.... tot aquest moviment il·legal es fa sempre sota la connivència de l’oficina bancària de torn, ja que si els tornes perfecte, i si no t’embarguen.
Ara imaginem-nos una “ciutat” Catalana de classe mitja que es dedica a viure per sobre de les seves possibilitats, que s’embarca en obres faraòniques de difícil amortització, que el seu teixit industrial és cada cop més ruïnós degut a la deslocalització de les empreses més importants i el tancament d’altres, i que l’espai que ofereix per instal·lar noves industries és petit, mal comunicat i en un estat de manteniment lamentable, que l’activitat del petit comerç està sota mínims i que l’oferta d’oci i cultura es raquítica, una “ciutat” que, a sobre, a de mantenir el ritme de vida d’uns partits polítics que escandalosament es financen amb diners públics i que no donen cap tipus d’explicació de a on van aquests diners, una ciutat ofegada pels deutes i el que és pitjor, sense possibilitat de liquidar-lo a mig o llarg termini, una ciutat amb un present fosc i un futur molt negre.
Ara deixem d’imaginar i posem-li nom a aquesta ciutat: MOLLET DEL VALLÈS.

Catalunya connection

El mite del seny i l’honradesa catalana comença trontollar per tots els cantons. Dues de les institucions més representatives del país estan en aquest moments esquitxades per casos de malversació de fons i d’espionatge. No entraré en detalls per que no els conec i possiblement m’equivocaria però es deriven algunes consideracions de les reaccions polítiques al cas més greu dels dos. El desviament de fons públics, amb una gestió fraudulenta de la Fundació del Palau de la Música, és un delicte i així s’ha de tractar, detinguts els responsables ara toca jutjar-los i empresonar-los, però i les persones que han deixat que això passés, no val amagar el cap i començar a dir: tu més i el teu pare pitjor, pos anda que tú, i la teva mare que tal pixa...

A la roda de premsa del portantveu del govern, el conseller Castells va fer referència que les greus irregularitats sempre s’havien fet a la Fundació i no al Consorci que és on participa la Generalitat, i tant va fer servir aquesta argumentació que un dels periodistes presents, segurament nombrat en els famosos informes sobre tendències polítiques d’aquests, va ficar el dit a la llaga: “Si son tan difícils d’auditar les fundacions, per què no es canvia el règim fiscal d’aquestes? Com és que tots els partits polítics tenen la seva fundació? la qual rep ingents quantitats de diners en subvencions públiques i privades.

I aquí volia arribar jo, els partits polítics no es conformen només en xuclar la sang de la ciutadania a través de les aportacions dels ajuntaments, diputacions, parlament i altres sinó que també s’han inventat el xollo de les Fundacions, amb aquestes realitzen estudis, conferències, premis, trobades nacionals, internacionals i es dona feina a la majoria dels futurs vampirs de la nostra societat. Hi ha polítics de 2a generació que mai han trepitjat la empresa privada, que sempre han estat pagats (i molt ben pagats) per empreses pseudopúbliques o fundacions relacionades amb els partits dels quals formen part.

A mi em sembla que tota aquesta porqueria els hi hauria d’explotar a la cara i esquitxar a tothom, però no hi tinc gaire fe, ja trobaran algun gamarús que l’hagi fet molt grossa per poder-li encomanar els seus delictes i alguns altres (previ pacte amb la fiscalia).

Prioritats i luxes.

El nostre estimat alcalde ha utilitzat tots els mitjans possibles per informar a la població que reclama un nou finançament per als ens municipals, amb l’argument principal de poder mantenir i millorar les prioritats que els ciutadans demanden, en matèria d’educació, sanitat, dependència, etc. Vet aquí que a l’etc, s’hi poden encabir altres despeses que la meva modesta opinió considera luxes i no prioritats. Destinar 360.000 € anuals en sous d’assessors, alts executius i xofer o més de 400.000 € a fons perdut per sufragar les despeses dels partits polítics em sembla indecent i a sobre presumir de reivindicatiu al exigir més calers per als ajuntaments és vergonyós i una presa de pel. Avui ha sortit publicat que una família amb un malalt d’Alzheimer al seu càrrec destina uns 24.000 € de mitjana, si fem números, amb els 760.000 € es cobriria el 100% de despesa de 30 famílies, el 50% de 60, el 25% de 120 i així podríem seguir per mirar de mitigar el cost econòmic que no emocional que aquestes famílies tenen.

També s’ha afanyat a explicar que en temps de crisi més val anar per feina i no perdre el temps en consultes populars d’autodeterminació, amb això estem d’acord, però la meva opinió és a criteri propi i no està sotmesa a les directrius que des del PSC li han xiuxiuejat a l’orella, estem farts de política de telepromter i d’uns representants amb sous astronòmics, si els comparem amb la seva dedicació horària, que pensen més en el currículum personal abans que en el servei al seu poble.

Camí del “nunca jamás”, l'inici.

Ja fa 10 anys que la meva família va prendre la sàvia i dura decisió d’ingressar-me en una centre de tractaments de les drogodependències. Sàvia, per que gràcies a aquest fet ara podem mirar enrera i començar a estar orgullosos del que hem aconseguit, i dura per que en aquell moment era com reconèixer que el seu estimat Adrià tenia un greu problema i que havia sobrepassat tots els límits de la paciència humana, que decepció a decepció havia anat minant tota esperança de recuperar un fill i un germà que en aquells moments era una ombra de persona, totalment desfeta pel consum de drogues i alcohol, sense present i amb un futur molt negre.

En aquest camí hem anat superant entre tots un procés que en els seus inicis va ser molt esperançador, durant l’ingrés, la família descansa sense haver de preocupar-se de si el “nen” tornarà a casa viu, els hi expliquen que el seu fill no és mala persona sinó que és un malalt greu i que amb el tractament que està a punt d’iniciar se’n podrà sortir.

En la primera fase de retorn a la vida quotidiana hi ha una barreja d’il·lusió per tornar a tenir el nen a casa, desconfiança de si el tractament funciona i por a tornar a temps passats. Més tard quan tocaria l’hora de tornar a la normalitat, arriba la decepció del que s’adona que el forat deixat per tots els anys de consum és enorme i que això no s’acaba deixant de consumir i fent quatre teràpies, sinó que, per tornar a la vida social, familiar i personal s’ha de fer una feina que fins el moment no estava feta.

Hàbits personals i habilitats socials estaven tan trinxats que un comença a reproduir actituds conegudes, d’abans, i quan un es troba còmode en aquest estat és el principi del fi. Per sort i amb l’ajuda de tot l’entorn un recupera el seny i a poc a poc, humilitat i constància, aquella llum que semblava tan llunyana comença a il·luminar els espais que la droga a deixat a les fosques.

El que en un primer moment semblen renúncies (amics, vida social, feina, sexe, esport de competició...) es van convertint en acceptació i comprensió de que no es poden deixar les drogues sense canviar de vida. Això costa, ja que de la nit al dia , els pilars de la teva existència es converteixen en enemics de la teva recuperació, però a mida que la vida sense tòxic avança un se n’adona que totes les relacions socials, records i vivències giraven entorn la droga, i si aquesta desapareixia, no quedava rés. Al llarg dels anys aquells grans “amics” es dilueixen.

I les coses milloren...

No estàvem tan equivocats

Es d’IxM podem ser moltes coses, però irresponsables mai, i d’això se’ns ha acusat en referència al tema de la grip A. A Mollet com a tot arreu hi ha un degoteig constant de casos lleus, i per percentatge ens en tocarien 43, ja que la taxa d’incidència a Catalunya és de 85,8 cada 100.000 habitants (dades a 4 de setembre del Departament de Salut) però el que sembla és que la suposada capital del Baix Vallès és un espai lliure de virus, no hi han casos, no s'informa a ningú de l’evolució de la pandèmia i per fi, quan posen un enllaç de la web de l’Ajuntament a la web de Salut, patapam, és la mateixa informació que IxM ha anat distribuint des de principis de Juny amb els seus recursos i a peu de carrer. Pel que sembla no estàvem tan equivocats, no demanàvem posar Mollet en quarantena, només una mica de transparència i que ens donessin alguna recomanació de com afrontar una Grip que, potser no sigui tan greu, però que entre tots han posat a nivell d’alarma social. Als responsables de la sanitat municipal també els hi demanaria que aquesta informació la fessin arribar a tothom, ja que hi ha molta població que no té accés a les noves tecnologies, aprofitem els recursos per a coses útils, acostem-nos a la gent que ho necessita i expliquem-li que aquesta grip no és tan perillosa si es fan les coses bé, es manté una bona higiene, si un no s’automedica, si es va als centres sanitaris i es detecta a temps. Sentit comú, si us plau.

Diguem que parlo de Mollet

Tarearejant la tonada de "Digamos que hablo de Madriz"
d'Antonio Flores jo t'hi poso la lletra. Ajuda'm a acabar-la.

Un poble a les fosques al capvespre
on només els carrers d’amics il·luminem
sense cap llum ni per les festes

Diguem que parlo de Mollet

On és molt difícil posar un negoci
i gairebé impossible prosperar
on tot està en venta o es traspassa

Diguem que parlo de Mollet

Quan les majories son les que manen
quan no escolten res ni a ningú
ells s’ho maneguen tal com volen

Diguem que parlo de Mollet

Aquelles obres que mai s’acaben
i les que tornen a començar
aquells projectes faraònics

Diguem que parlo de Mollet

De les pudors mes val deixar-ho
contenidors i clavegueram
ja no s’hi pot ni respirar

Diguem que parlo de Mollet

De Mollet, de Mollet...


Ajuda'm a continuar la cançoneta fins a l’infinit...

Decepcions

Hi ha un tipus de gent de suposada jerarquia superior que, o treballes a la seva manera o no treballes. Gent que sap gestionar molt bé els conflictes quan sap que ja els té guanyats, quan té cartes amagades i els suficients suports per apretar més fort el ganivet a l’esquena. Hi ha gent que es pensa que si et putejen amb bones paraules i t’ofereixen continuar a un nivell més baix, a un espai més lluny i en moments no coincidents ja ha complert. Hi han arguments que realment només se’ls creu la persona que els diu, arguments que nomès tenen força des de la suficiència del “poder”, i l’he posat entre cometes ja que si aquesta persona la treus d’aquell lloc on està apoltronada perd molt i molt, i no és que perdi sinó que no és rés i això és dur d’assumir.
Com sempre es diu, el temps posa a cadascú al seu lloc, però molt em temo que en la societat actual on no es valora la feina feta, sinó els tractes de favor, els dossiers i les amenaces (amb bon rotllo) es difícil que això passi.
I sinó passa, a otra cosa mariposa.

Posar les barbes a remullar

Ay, ay, ay, el que tots temíem ja ha ocorregut, el primer Expedient de Regulació d’Ocupació d’una administració local ja està en marxa, l’Ajuntament Roda de Barà s’ha vist obligat a presentar els tristament habituals EROs, no tinc dades objectives per dir si era necessari o no, però de moment una mesura d’aquest tipus en una administració pública fa una mica de tuf. Els gestors dels diners públics (que son de tots) fan i desfan tal com volen, demanen crèdits, s’endeuten, tarden més de 90 dies o deixen de pagar els proveïdors, s’apugen els sous (els dels polítics es clar), nomenen assessors a dit o es permeten luxes com tenir xofer per tal de poder arribar a les múltiples ocupacions que tenen (currículum polític pagat per tots) o a inaugurar alguna que altra obra, ara amb el FEIL als alcaldes se’ls hi gira feina, tot això amb una impunitat que fa fredor i davant dels nostres nassos. Però que passa amb el gruix de treballadors a l’ombra que fa funcionar els nostres ajuntaments? que passa amb la gent que ha de ballar al ritme del regidor de torn i ha de fer equilibris per tal de tenir-lo content? Doncs que a la mínima que van mal dades, una patada al cul, un ERE i a la puta calle, que per pagar els emoluments dels regidors i les aportacions als partits polítics si que hi ha fons, però per pagar uns sous dignes als treballadors de base no.
Vergonya.

Los mundos de Yuppie

Mollet del Vallès viu d’esquena al món, quan tothom està acollonido pel tema de la grip nova, el primer cas a la nostra ciutat ens esclata a l’espai amb més probabilitat d’expansió, un equipament que molts dies s’ha de fer cua per entrar i s’ha d’esperar a que altra gent surti per poder-hi accedir. Can Arimon és a dia d’avui un èxit i és una verdadera llàstima que a les seves instal·lacions s’hi hagi detectat el primer cas de la virulenta pandèmia (no s’ho inventa IxM, sinó que ho diu la OMS), ningú té la culpa de que això hagi passat, era d’esperar que un dia o un altre aparegués el primer cas, tots els pobles del món en tindran almenys un. Tots els pobles del món en tindran només un si es segueixen les indicacions de previsió i actuació en cas de detecció de la malaltia a la seva comunitat, no és pot tractar el tema frívolament, no és pot informar a la població passats 5 dies des de la detecció excusant-se en la possibilitat d’alarma social quan estem posant en risc la salut de les persones i dels centenars de nens i nenes que cada dia passen per les piscines de Can Arimon, no es pot coaccionar als professionals que treballen al complex esportiu, no es pot censurar l’accés a la premsa local de l’única formació política que té els pebrots suficients de pressionar al consistori per a que s’informi a la població o si que es pot. Així actua l’equip de govern format per PSC i CiU, quan ja era inevitable, quan ja no podien seguir mirant cap a un altre lloc, quan ja s’havia creat alarma social, provocada per la desinformació de la direcció complex esportiu i del consistori, convoquen un roda de premsa per tal de minimitzar el tema, xiuxiuejant la informació i donant per tancat el tema. El problema és que el goteig de persones que passen per l’hospital de Mollet no s’atura i Can Arimon segueix obert.
A Mollet tot el que es surti del guió establert no es sap gestionar amb eficàcia i encert, és una pena.

Revolucionari als 40

Joventut desperdiciada als 80 i 90 la consciencia social m’arriba amb el nou mil·leni, a poc a poc me’n adono que les coses no funcionen, que el temps que he estat out els que han anat escalant en la vida social i política s’ho han fet venir bé per tal d’anar perpetuant-se en els llocs de rellevància del poder econòmic i polític. Fins hi tot les noves generacions ja tenen el camí net per anar escalant, emparats en sous que molts cops provenen dels nostres impostos, potser jo hagués pogut ser un d’aquests, però el meu pare a part de bon jan és una persona honrada i per desgracia entre la classe política actual l’honradesa brilla per la seva absència. Un cop fora la vena que em tapava els ulls, un cop despertat el cuquet de la lluita, un cop tastada l’envestida contra els molins de vent, ja no hi ha tornada, ja no tinc solució, he triat una opció. Tot i considerar-me molts anys un moderat extrem, els temps de girar la cara han passat a millor vida i ara vull anar a dormir tranquil i amb la consciència en pau, sé que serà difícil per que les cadires ja estan ocupades i la meva opció sempre serà la políticament incorrecte, la que anirà sempre a contra corrent, on les opcions d’assolir un lloc en els fòrums polítics, com pot ser a l’Ajuntament, costarà sang i suor. Es temptador acostar-se als poders establerts i anar canviant de samarreta segons bufen els vents però jo em trobo còmode i segur amb el negre i l’estrella al pit, una estrella que ens marca el camí de la lluita, la rebeldia i l’inconformisme. La Revolució arriba tard però amb força al meu cor i empeny el meu esperit a no callar, a aixecar-me cada cop que ens facin caure i curar les cicatrius dels desenganys que dia rere dia la política porta a la nostra quotidianitat.

Fem neteja: Les eleccions europees.

Fa dies que no escric i no serà per que no hi ha temes per fotre-li mà. Els resultats de les eleccions ens tornen a deixar clar que l’abstenció és la força que més puja, que el vot en blanc ha estat a pocs vots de “treure” un eurodiputat, que la dreta sempre va a votar i que a la esquerra li costa una mica més, també costa d’entendre la quantitat de partits i partidets que es presenten i que no fan més que fragmentar el vot, això és el que dirien els partits majoritaris, ja que es pensen que només a ells se’ls pot anar a votar, doncs no senyors politicsapoltronatsenunsistemaqueelsperpetua també les forces minoritàries tenen dret a presentar les seves propostes i ho seguiran fent mentre els partits grans es segueixin semblant cada cop més uns als altres, on amb l’excusa de l’acció de govern s’allunyen de les idees i sobretot dels programes que els seus electors van votar. A Espanya desprès del PP, PSOE (que sàpiguen els votants del PSC que primer voten al PSOE i desprès ja ho veurem) que eren les úniques forces juntament amb la UPD que no formaven aliances amb llistes conjuntes com els nacionalistes, els ecosocialistes i d’altres, van quedar Iniciativa Internacionalista, els verds europeus, el antitaurins i en 10a posició amb 25.243 vots es situa Revolta Global-Izquierda Anticapitalista la opció que personalment vaig recolzar amb cos, ànima i vot. RG ocupa un espai de l’esquerra més social, allunyada de la política clàssica, amb gent de base, treballadora i lluitadora. RG és l’opció que he triat per canalitzar els meus esforços polítics fora de l’àmbit local que és i serà IxM.

La despenjada de la vergonya

A Mollet la prepotencia del partit majoritari arriba a tals extrems que elecccions rera eleccions imcompleix la llei electoral amb la connivència dels partits de l’oposició o milllor dit partits
“dehabercuandomellamaelalcaldeparahacerdesociopalmero”. A la façana del local electoral situat al CEIP Sant Vicenç onegen a cada comici les banderoles dels sociatas i el dia de les eleccions les deixen penjades per a que tothom que vagi a votar les pugui veure, aquest fet repudiable infringeix clarament l’article 93 de la LOREG que assenyala de manera clara que : “Ni en los locales de las secciones ni en las inmediaciones de los mismos se podrá realizar propaganda electoral de ningún género.” i això passa cada cop que es realitzen eleccions, bé cada cop no. A les municipals hi ha un partit que amb les seves limitacions tan econòmiques com personals fa campanya de manera neta i utilitza la imaginació avans que les males arts, no li deu cap favor a ningú i no està esperant a la porta de l’alcalde per pactar miséries, no s’acoquina i està atent a denunciar tot allò que els partits majoritaris incompleixen i que no es denúncien entre ells. Vet aquí que las banderoles del Sant Vicenç desapareixen a les locals i apareixen a les autonómiques, estatals i europeas amb la tranquilitat que tot infringir la llei de forma flagrant ningú els hi dirà rès, tothom callarà. Però aquest cop, una força rebel, “los que la lian”, estava a peu d’urna per denunciar aquesta pràctica que sent il·legal es repeteix i repeteix amb impunitat del que es creu legimitat per una democràcia cada cop més controlada pel sistema que els partits amb recursos (sufragats pels nostres impostos) han muntat. Aquest cop algú a infomat als soferts ciutadans que els hi toca estar a les taules de les seves potestats i obligacions, aquest cop s’han aconseguit despenjar les pràctiques vergonyoses a la que els sociates molletans ens tenen acostumats.

LA IMATGE VERGONYOSA


LA RETIDADA





LA VICTÒRIA DE LA DECÈNCIA

Acte de presentació de la candidatura a Mollet de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista amb Independents per Mollet

El passat dilluns 1 de juny va tenir lloc a Mollet del Vallès l’acte de presentació de la candidatura de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista. Aquesta sessió va comptar amb la col·laboració del col·lectiu Independents per Mollet -candidatura municipal alternativa integrada per gent molt vinculada als moviments veïnals i associatius de la ciutat- que va mostrat el seu suport a la nostra iniciativa contribuïnt a divulgar el projecte que impulsa Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

L’acte va ser presentat per Adrià Viñas, activista dels moviment ciutadants de Mollet i membre de Independents per Mollet. L’Adrià va espressar el seu suport a la candidatura argumentant-lo sobre la necessitat de que existeixi un projecte d’esquerres que trenqui amb la professionalització de l’acció política i que centri la seva activitat en els moviments socials i en una manera diferent de fer política des de baix.

Sandra Ezquerra i Josep Maria Antentas, militants de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, intervingueren en nom de la candidatura. Sandra Ezquerra va parlar sobre el context de crisi sistèmica en que s’inscriuen aquestes eleccions i va fer una descripció dels trets essencials de la mateixa i els seus efectes en el món del treball, l’exclusió social, el medi ambient i els serveis socials, posant un accent especial en la situació de les dones en un context on es multipliquen les problemàtiques.

Josep Maria Antentas va repassar les diverses fases que han precedit l’impuls d’aquesta candidatura i el caràcter participatiu que han suposat el manifest inicial, la recollida de més de 18.000 signatures -com a exemple de contacte directe entre els impulsors i el seu entorn social- i, en termes més polítics, va argumentar sobre el sentit d’una candidatura com aquesta que es suma a altres experiències diverses d’arreu d’Europa.

Antentas va fer un enfasi especial en la necessitat de fer confluïr les lluites i resistències al capitalisme, a coordinar-les i avançar en la construcció de referents politics plurals i inequivocament anticapitalistes com el que impulsa Revolta Global o, per exemple, el Nou Partit Anticapitalista a l’estat francès, el Bloco de Esquerda a Portugal i un seguit de formacions del mateix signe però amb formats diversos amb qui compartim estratègies de combat a escala europea i internacional.

El debat entre el públic va tenir com a comú denominador el fet d’articular l’espai anticapitalista just l’endemà del dia 7 de juny pensant en les lluites que l’actual estat de coses exigeix. Entre la gent assistent es va valorar positivament el fet que experiències com Independents per Mollet a l’àmbit local o Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, a nivell català, estatal i europeu, apareguin vinculades a les reivindicacions locals i/o globals "des de baix i a l’esquerra".

Triatló

La triatló Ironman avarca uns 3,86 kilòmetres nedant, seguida per uns 180,2 kilòmetres en bicicleta i per acabar 42,195 kilòmetres de marató.

Un equip format per pare i fill ho aconsegueixen, és impressionant, un exemple de superació, tenacitat i amor.
Mireu el vídeo:

http://www.godtube.com/%20view_video.php?viewkey=

Cartells electorals de Revolta Global Esquerra Anticapitalista

ACTE ELECTORAL REVOLTA GLOBAL ESQUERRA ANTICAPITALISTA

El púlpit dels tramposos

Mollet està d’estrena i no és una línea de Bus urbà, tenim un faristol nou, un faristol transparent que tot i ser-ho no ens ensenya el que realment s’hi amaga al darrera. Serveix de plataforma per recolzar discursos plens d’hipocresia i mitges veritats, discursos on la demagògia política es troba en el seu punt més àlgid, en aquests temps de grans dificultats quotidianes, els nostres escollits tenen la santa barra d’oferir-nos places, enllumenats, reasfaltats i bijuteria urbanística vària com a salvació a tots els nostres problemes, quan el que realment estan buscant són aquells moments de glòria on a qualsevol pregunta indiscreta d’algun periodista (si és que la premsa de Mollet la fes) poder contestar amb la cèlebre frase d’en Pujol “això no toca”. Els polítics actuals ja no s’arrisquen a quedar malament a la foto, ja no passegen relaxadament pel poble un dia de mercat, ara tiren d’agenda, on el protocol i el programa d’actes fa que tot quedi sota control, ja no s’improvisa i només queden retratats quan algun tècnic de so (ara en atur), s’oblida de desconnectar el micròfon i llavors podem sentir el que realment pensen.

Per eleccions, promeses, visites i inauguracions

S’acosta la festa a la tarima política del nostre país, aquest cop estesa a tota la comunitat Europea. Arriba el circ de les Eleccions, els mítings, la paperassa electoral, els plafons de cartró reciclat que acaben tots pixats i, aquest cop, cartells electorals amb velles i noves cares. Però prèviament a tot aquest sarau, a poc a poc i sense fer gaire soroll ens van colant la propaganda institucional, que paguem tots i totes de la nostra butxaca, promeses (la incontinència de promeses futures sense complir les ja fetes que té en ZP comença a ser de psiquiàtric, tan per ell com per els que algun cop ens les hem cregut), però el que és realment indecent son la quantitat de visites i inauguracions a obres. Des de que tinc consciència polític-social he anat veient com en l’obra pública importen poc els calendaris i els terminis raonables que arquitectes, aparelladors i constructors marquen. En l’obra pública, a part de les possibles desviacions i favors mutus entre empreses amigues i polítics responsables, els terminis no estan subjectes a quan es tarda en remoure terres, assentar els fonaments, en aixecar un mur o totes les mils de coses que s’han de tenir en compte per fer un edifici, un carrer, o un aparcament, no, en l’obra pública el calendari el marquen les eleccions i com ara se les reparteixen estratègicament per tenir-nos entretinguts hi ha obres per visitar i inaugurar cada dos per tres, i si no n’hi han se les inventen, n’acceleren o alenteixen aquelles construccions que tenien aturades para “tiempos mejores”. És vergonyós, o ho seria si els nostres polítics en tinguessin, cada cop més es creuen per sobre del bé i del mal, fan i desfan sense pensar en el ciutadà, cada cop més alimenten a l’abstenció aborregada, cada cop més s’allunyen del carrer.

Catalunya no és el Barça

El 2 de Maig del 2009 quedarà a la història com el dia que el Barça de Guardiola tancava la bocassa al 50% d’Espanya, al 90% de Madrilenys y al 100% de la premsa de la capital del Reino. Aquesta temporada l’equip blaugrana ha fet molt bona feina, ens ha ofert partits que feia temps no vèiem, ha combinat el talent amb sacrifici, humilitat i seny, encara que des de Madrid han intentat dia rere dia de minimitzar el mèrit del noi de Santpedor.
La feina ben feta no té fronteres ens va matxucar durant uns anys la propaganda institucional de la Generalitat, posant el treball com a tret diferencial del poble català. Al nostre país fa anys que treballem molt, i molt bé, com el Senyor Esteve a la seva botiga de betes i fils, no ens cansem d’aixecar-nos cada cop que ens tomben i a poc a poc aconseguim les nostres fites, fins hi tot hem estat capaços de posar-nos d’acord, o almenys això ens van fer creure, en redactar un Nou Estatut que solemnement el Parlament va aprovar i el poble sobirà de Catalunya va votar en referèndum. Vet aquí que Catalunya no és el Barça, i Madrid amb la connivència de totes les comunitats autònomes, les campanyes anticatalanistes de la premsa nacional i l’imparcial Tribunal Constitucional, han anat escapçant el text fins ha “nosécomdefinirhoperòsegurquenoéselquesperàvem”, i el problema no és aquesta brutal retallada, sinó que nosaltres els hi permetrem, si ja ens va costar asseure’ns a definir si som o no una nació, ara que hauríem d’estar més units que mai per a fer un front comú, no ho estem, a Madrid ho saben i no estan gens preocupats.
El Real Madrid a empentes i rodolons, amb quatre canyes, l'èpica i el suport de la premsa ha arribat a estar a 1 punt del PepTeam, el cagómetro de l’afeccionat culer estava a màxims històrics i a tots ens tremolaven les cames, però l’equip blaugrana aquest any tenia clar que la feina s’havia d’acabar a casa de l’enemic i a cada Gol merengue ni feia 3, a cada “Ala Madrid” un tots units fem força i a cada argument cañí del Carrusel Deportivo una jugada de talent i que n'aprenguin !!!
Espero que el nostre Govern prengui nota de com es fan les coses, que on es tanquen els grans negocis i es remenen les garrofes és a Madrid, que només amb la feina de la formigueta no s’hi val, que hem de donar un cop de puny a la taula i fer trontollar el centre d’Espanya, però molt em sembla que el nostre parlament no treballa en equip i son massa individualistes. Cantarem el “we are the champions” però no el nou Estatut.

La política actual: un món paral·lel

Matrix planteja un món on els ordinadors i les màquines dominen el món, mantenen vius als humans com a generadors d’energia i per tenir-los entretinguts els fan viure una realitat paral·lela a la seva trista existència, també barreja misticisme i onomàstica religiosa per tal de donar sentit a la salvació de la raça humana, que està a punt d’extingir-se i es reclou com les rates a les profunditats de la terra. Cada cop estic més convençut que els polítics viuen al marge de la quotidianitat que ens toca patir dia rere dia: quan nosaltres ens hem d’estrènyer el cinturó, uns es dediquen a malgastar en autobombo i els altres en invertir en destrucció; quan a nosaltres passar-nos 3 o 4 dies la liquidació dels impostos (directes o indirectes) en representa penalitzacions usureres i no tenim marge de protesta, ells poden gestionar les caixes comunes amb temeritat i poca responsabilitat (els ajuntaments espanyols tenen un deute viu amb entitats bancàries de 26.000 millions d’€); quan a nosaltres cada cop ens retallen més les condicions laborals i per mantenir la nostra feina hem de congelar-nos el sou, alguns ajuntaments es permeten el luxe de pujar-se es emoluments fora de tota lògica i els governs subvencionen a grans multinacionals per tal de que no abandonin el país; quan a la gent que més ho necessita no li arriba l’ajut promès (Llei de dependència estancada per falta de pressupost), veu com a la que un banc estossega li eixuguen els mocs amb mocadors de seda; quan cada cop ens tenen més collats informàticament i saben més coses del teu patrimoni que tu mateix però ets espectador de les corrupteles de molta gent vinculada a la política (cap es salva de la crema); quan... quan... quan... Només cal obrir el diari per que t’expliquin, segons la tendència d’aquest, la merda en la que està ficada l’altra opció política. Els sistema polític actual, com els ordinadors a Màtrix, es pensen que ho tenen tot ben controlat, fan i desfan lleis que els perpetua al poder, també se l’alternen per a que sembli que hi ha possibilitats d’accedir-hi, però la gent comença a estar cansada, comença a adonar-se que aquells que han de vetllar per el bé comú no donen respostes a les seves necessitats més bàsiques, comença a pensar que un altre món és possible. Però això no és Màtrix, no hi ha un “elegido” que salvarà al món, només tenim una eina possible i és la nostra veu i el nostre vot, doncs alcem la veu tant com puguem i quan toqui votar que se n’adonin que estem cansats que en segueixin prenent el pel.

La repugnant propaganda institucional II

No porto gaire en política, però en aquest temps m’he adonat que rés del que es fa és gratuït. Estratègia, previsió, calendaris... són conceptes que s’han anat incorporant al meu pensament de polític, però comencen a ser tan previsibles que fan fastic. No fa gaire vaig carregar contra CiU per usar la premsa local per fer l’exercici onanista d’explicar lo bons que son, però d’altres no els hi van gaire lluny. ERC ha fet en una setmana una despesa tal en autobombo, a l’estil de nou ric, que no enganyen a ningú. Han renovat el seu únic regidor a temps, per a que el nou tingui temps d’acomodar el cul a la poltrona, canvien de seu social, reediten el folletó “El peix republica” fent una distribució massiva pel poble, bustia a bustia, paperera a paperera, i no content amb això, contracten a tot color 2 pagines al CP i l’stand de Sant Jordi a l’estil tenda dels Reis Mags d’Orient, et convidava a participar en el somni molletà. No sé el que haurà costat tot aquest desplegament d’imatge corporativa (generalitzada a tota Catalunya) però pel cap baix entre 4.000 o 5.000 €, però rebent uns 60.000 € anuals de les arces municipals no m’estranya que ho puguin fer. Pensava que en temps de crisi, aquests polítics nostres serien més assenyats i no ens prendrien per idiotes, però sembla que no. Ells van a la seva, al tot s’hi val i nosaltres a sobreviure. Quina pena. Seguirem informant d'aquesta política repugnant.

La repugnant propaganda institucional

Poc han tardat els de CiU a començar la campanya electoral europea encoberta, des de la casa gran hauran donat consignes a totes les seves agrupacions locals d’intensificar les propagandes institucionals per tal d’anar estovant al ciutadà ignorant. És indecent veure com els “convenients molletans” es gasten una pasta gansa ( 750 € al CP i otros tantos al LV) en contractar pàgines senceres per explicar com contribueixen des de la seva poltrona a pal·liar la crisi amb mesures tan efectives com: congelar els sous dels regidors (fa 2 anys se’ls van pujar un 37%), retallar despeses de personal (la mateixa o més feina amb menys gent per fer-la ), concedint excepcions d’impostos a persones en situació social desafavorida (els partits polítics paguen impostos?), anul·lant els informes ECA per simplificar l’establiment de negocis (passejant per Mollet el que més es veu és “EN TRASPASO”, “SE VENDE”, “LIQUIDACIÓN TOTAL POR CIERRE”) i donant ajuts per suprimir barreres arquitectòniques (vale, aquesta també m’agrada a mi, però vigileu que no obliguin a contractar a cap empresa amiga). Si malgastar els diners és fer alguna cosa per la crisi, que ens els donin a nosaltres que ja trobarem maneres més útils de fer-ho. No estan contents en tractar-nos com a cornuts, que a sobre ens volen fer pagar el beure. Prou de prendre’ns el pel, de fer demagògia econòmica, de gestionar fons públics de manera temerària i de perdonar-nos la vida, no cal, si voleu estalviar de veritat, calleu la bocassa i no gasteu saliva.

Campanyes en temps de crisi

Ara que tot s’hi val sota l’ombra de la crisi, retall de subvencions, EREs a lo bestia, congelació de sous, poca inversió pública ... arriben uns comicis. Les eleccions al parlament Europeu son de 3a categoria, però els partits es juguen poder col·locar a les velles glories a un asil daurat, als cervellets emergents en un camp de joc polític sense risc de cremar-se i a personatges perillosos que es mantenen al congelador per si de cas algun dia es necessiten. Per aquest motiu, tot i ser un parlament molt allunyat de la vida quotidiana, els de sempre faran campanya. Com que estem en temps de crisi segur que serà una campanya austera, sense parafernàlies i amb la despesa continguda, no hi hauran grans mítings, ni enganxades massives, ni paperassa efímera que arriba a la bústia de casa, no es faran debats, ni congressos nacionals, res de tot allò que ells creuen necessari per aconseguir esgarrapar vots a l’abstenció. Diuen que la participació no arribarà al 40% i per molts recursos que hi posin no la milloraran. Però si en aquests temps de crisi la ciutadania veu que es gasten els diners de tots en una campanya electoral que no interessa a ningú, esgotaran el poc crèdit que els hi queda i allunyaran de forma irremeiable a la gent de la política.

Duros a quatre pessetes

En temps de mancances l’enginy s’aguditza i tothom s’espavila com pot, però també apareixen voltors que s’aprofiten de la necessitat de les persones. Els anys de l’estraperlo i el “timo de la estampita” es difícil que tornin, ara els pocavergonyes porten corbata i s’anuncien a la tele. Els Cetelem, Cofidis i altres financeres ens ofereixen la solució a despeses quotidianes amb crèdits ràpids i sense condicions, altres com els Brokers Finances, Consulting Credits o Vàmpirs associats et permeten agrupar els crèdits que els anteriors tan donat en un de sol i rebaixant la cuota en un 50%, miraculós. I dels bancs i caixes no en parlem, durant els últims anys han permès inflar una bombolla que els hi ha explotat a la cara, però per sort en papà ZP ha vingut a rescatar entitats privades que durant molt temps s’han estat repartint dividends positius entre els seus executius i que quan comencen a venir les vaques magres, reben les ajudes per eixugar els crèdits escombraria, però no obren línees de finançament per a les PIME ni autònoms que ara tan necessiten.

Economia domèstica, volem un portàtil nou

A casa arribem a fi de més prou escanyats com per no poder donar-nos gaires luxes, estalviem una miqueta i quan volem comprar alguna cosa, fem com molts altres ciutadans, financem. Ara tinc al cap comprar-me un ordinador portàtil, ja que el que tinc, cada cop serveix més per a us familiar. Buscant una mica, he trobat el meu objectiu, un Toshiba normalet, no gaire car, amb les prestacions justes per a que em duri uns 3 o 4 anys sense que quedi gaire obsolet, negociem el preu i a l’hora de parlar del finançament, em parlen del “Plan Avanza”, pagui en tres anys sense interessos, m’ho torno a mirar i si, així és. Un crèdit de l’estat per a noves tecnologies de màxim 3000 €, sense avals, ni nòmines, ni comissions, només tenir l’ADSL o la intenció de posar-la a la teva llar. Fantàstic. Google em porta a la pagina de l’ICO i em baixo la informació, bla, bla, bla, tot correcte, tal com m’havien informat a la botiga, bla, bla, bla i m’avisen, que el banc intentarà no gestionar-me el crèdit, que provaran de cobrar-me alguna comissió i que possiblement em demanaran que hi domiciliï la nòmina. Em donen un email per denunciar-ho si això ocorregués. Sembla que aquest crèdit ja el donaven l’estiu del 2007 quan em vaig comprar el meu primer portàtil, llavors ningú em va avisar, i l’únic finançament que em van oferir va ser el d’una finaçera-usurera que m’ha fet pagar un interès proper al 20% i a sobre quan ja he acabat de pagar m’ofereixen tot el saldo restant per afegir-lo al meu compte corrent com si em fessin un favor, m’envien cartes, m’envien emails, sms, i fins hi tot una senyoreta molt dolça i simpàtica intenta provocar-me i es sorprèn quan m’hi nego, s’ofèn i m’engega a dida. Preguntes: Per què no es fa promoció de les ajudes de l’estat? Per què les botigues si cobren igual no expliquen la possibilitat d’aquest “Plan”? Per què l’Estat permet que aquests pseudo-bancs et financin amb interessos abusius? I l’última, per què els bancs posen traves a gestionar aquests tipus d’ajudes? Resposta: “Poderoso es Don Dinero”.

Jo soc d'IxM

Fa uns anys, quan s’acostaven les eleccions municipals del 2003, un personatge força friky de Mollet va trucar per casualitat a la meva porta, era en Juan Diego, un cosí llunyà per part de pare que coneixia de tota la vida però que amb el que només havíem coincidit de manera informal en celebracions populars a Pinell de Brai i de tant en tant per diferents motius a Mollet, tot i així ens unia quelcom difícil d’explicar. Amb la seva eloqüència habitual i amb una eufòria desmesurada m’explica que va de cap de llista a les municipals amb un grup d’independents, que tal i que qual, que necessitaven gent amb ganes de col·laborar i que reunia el perfil adequat d’aquesta formació. Jo, per tradició familiar, sempre he estat present en la vida política local, participant sempre de les enganxades de cartells de CiU, fins hi tot fent d’interventor en innumerables eleccions, però a partir dels 25 anys això d’haver de pringar tot un diumenge a un col·legi electoral ja no em feia tanta gràcia, per no dir gens.
Desvinculat de la política, apareix IxM a la meva vida, gent del poble, alguns em sonaven i d’altres no sabia ni que existien, però m’agafen en un moment d’impàs en que necessito sociabilitzar-me sense riscos i aprofito l’oportunitat per començar a col·laborar amb ells. Als primers comicis em dedico a passejar amb la furgo, enganxar quatre cartells i fer d’interventor, amb l’única responsabilitat de gaudir de l’experiència/anècdota, després d’això tres anys de silenci per part meva, seguint amb simpatia i certa implicació emocional al nucli dur d’IxM fent les seves accions protesta i proposant temes de proximitat molt lluny del debat polític típic al que estava acostumat. S’acosten les municipals del 2007 i faig un acostament que és gratament rebut per la gent d’IxM, m’implico en la campanya (furgo, enganxada de cartells, mítings...), aporto alguna idea al programa electoral, que amb bon criteri és rebutjada, i fins hi tot soc inclòs a la llista electoral en un lloc poc rellevant, però hi soc. També faig d’apoderat a les eleccions i contemplo a certa indignació com no aconseguim representació (tot i ser l’única força en pujar de vots) i com els sociatas gràcies a l’abstenció i a l’augment de cadires a l’Ajuntament treu majoria absoluta.
Desprès del “fracàs” hi ha una desbandada general de gent que s’havia acostat a IxM com s’haguessin pogut acostar al PIMO, i quedem en “cuadro”. El nucli de sempre i un petit grapat que mantenim certa il·lusió en el projecte, i cada cop som menys. Al final 7 persones que tot i les dificultats engeguem la campanya popular més important en tota la vida política de Mollet del Vallès, i als de sempre se n’hi afegeixen 7.000.
A dia d’avui em puc considerar un IxM, tot i no ser-hi gaire en persona, el meu esperit està permanentment connectat, els meus ulls observen Mollet com mai l’havien vist, el meu cap barrina idees, propostes, campanyes, articles, política local, tinc ganes de fer moltes coses, i el que tinc ganes és de que arribin les pròximes eleccions per a copsar si aquest poble es mereix les hores i implicació que de manera totalment altruista (perdent salut, temps i diners) fa la gent d’IxM, als quals m’enorgulleixo de pertanyer.

Gràcies IxM

+ x + = - ?

Diu el Sr. MAS que si té MES suport a les pròximes eleccions i surt escollit president de la Generalitat cobrarà MENYS, el problema és que tal com l’hi van les coses al matrimoni de Conveniència i Unió podem esperar asseguts, nosaltres i el retall dels sous dels alts caps polítics del nostre generós país (sobretot amb ells mateixos). Però no cal esperar tant, ara mateix el partit que el Sr. Mas presideix compta amb 417 alcaldies en solitari i regidors en el 529 restants, està representat als 41 consells comarcals, també a les quatre diputacions i en presideix una. Si com passa al meu municipi, CiU suca de tots els òrgans públics on es present és quasi impossible saber la quantitat anual que ingressa, potser la sindicatura de comptes ho hauria de tenir en “compte”. Doncs si quan sapiguem aquesta alta xifra la reduissim en un 10, un 15 o fins hi tot un 25% potser si que ajudaria una mica a passar aquests temps de crisi sense haver de retallar els sous dels funcionaris, podriem tornar a donar l’ajut per a material escolar que el Departament del solidari Maragall a fet desaparèixer per al 2009-2010, accelerar la cobertura de la Llei de dependència, donar més ajuts als lloguers socials, i moltes altres coses que entre tots ja se’ns ocorrerien. I si a més dels calers que CiU arreplega hi afegim els del PSC, ERC, ICV i PP imagineu el que podríem arribar fer, només de pensar-ho m’emociono.

“Bienvenido Mr. FEIL”

Resava el Fons Estatal d’Inversions Local que aquest pla serviria per reactivar l’ocupació, que hauria de ser una eina per a que els Ajuntaments poguessin fer obra pública de proximitat i donar feina als aturats locals, que era una mesura clau per tal de lluitar contra la crisi i que tots i totes en sortiríem beneficiats. El nostre Ajuntament va fer bé els deures i li han aprovat totes les obres que havia sol·licitat, jo dubtava que arribessin a temps però em menjo els meus dubtes i els felicito. Vet aquí que quan s’ha de tirar endavant, treuen a concurs la majoria de les obres (BOP 052 del 2/03/09 pàgina 82, expedient: COOB/09001-09013), segurament deu ser el procediment legal d’adjudicació, segueixo llegint el butlletí esperant trobar el punt on s’especifiqui clarament la OBLIGATORIETAT que l’empresa i els treballadors estiguin empadronats a Mollet i rés de rés, sempre et remeten al” Plec de clàusules administratives particulars” de contractació d’obra pública. Cansant de rebuscar entre lletra petita arribo al recurrent “Plec” i encara no he estat capaç de trobar la clàusula que especifiqui que les obres del FEIL hagin de ser executades de manera que donin un impuls a l’ocupació la local, el que si llegeixo clarament a la premsa és que Mollet del Vallès aporta a l’OTG 11 aturats diàris. Espero, desitjo i suplico que aquest pla no passi de llarg per al poble com els Americanos a l’obra mestra d’en Berlanga.

Un “error” que dura ja dos anys.

Lo del ple d’aquest més ha estat d’un cinisme tal, que cada cop que la nostra imparcial televisió local dona les imatges em fa més vergonya. Es fastigós veure el capo de Mollet parlant de paraula d’honor, d’estrènyer-se el cinturó amb el personal davant la crisi o al bonvivant del soci menyspreant la figura dels funcionaris de l’administració per justificar un error que suposaria l’augment d’un 14% dels seus sous, que això donaria mala imatge i que la gent del carrer no ho entendria, o sigui que la pujada serà d’un 2%, com sempre i com a tots ens passa quan ens revisen el salari.
Vet aquí que ara fa dos anys en un altre ple d’aquest mateix ajuntament es van aprovar unes altres pujades salarials i no va ser un 2%, ni un 14%, ni un 25%, no, va ser increment d’un 37% ni més ni menys. En aquell moment no va haver cap debat intens, cap dels presents va aixecar la veu, no calia, eren els sous dels regidors. Quina barra.I parlant d’estrènyer el cinturó, els partits polítics costen al poble 300.000 € de l’ala l’any, fan i desfan obres (Rambla Pompeu Fabra, Avda. Filadores ...) i s’embarquen en una obra faraònica al Pla de les Pruneres de difícil amortització, però com els diners no son seus, endavant que la casa és gran.

No ase falta desir nada mas

Aquesta setmana l’Ajuntament de Mollet del Vallès ha fet un gran pas per a fer menys dura la crisi a les persones amb més risc, ha incrementat en 21.540 € la partida de Serveis socials. Llegit així em sembla fantàstic, estic d’acord amb aquesta mesura, no he revisat la lletra petita però segur que no cal. Ara mirem cap a les persones que menys risc social tenen en aquest moment, els regidors del nostre estimat consistori amb uns sous milionaris que paguem entre tots, suposo se’l guanyen, cap problema. Però hi ha una altra partida que surt de la caixa comuna que encara no acabo d’entendre i vista la quantitat incrementada per a serveis socials encara menys, Mollet del Vallès paga als grups municipals a fons perdut uns 24.000 € mensuals (4.800 per partit) o sigui quasi 300.000 € l’any. Com va dir el gran entrenador del Madriz “No ase falta desir nada mas”.

Finançament o espoli

Cíclicament ens convertim en espectadors de les corrupteles dels partits polítics, PP i PSOE com a partits nacionals majoritaris s’emporten la palma, però tots els altres no estan exempts dels seus petits affaires. L’escàndol no està en la part il·legal del seu finançament sinó en la manera legal que tenen de sagnar a la societat dia rere dia sense avergonyir-se’n. Els partits polítics ingressen diners a través dels ajuntaments, dels parlaments autonòmics i estatal, de les diputacions, per vot obtingut en les eleccions per a preparar les campanyes i han creat fundacions per rebre subvencions de tot arreu. O sigui que cobren per l’esquerra, per la dreta, per sota, per sobre, per davant i per darrera, suquen, suquen i suquen de la cassola comuna d’una manera desaforada i penso que de forma irreversible. Han creat una maquinària d’ingressar diners públics que no aturaran de cap de les maneres, tenen assessories professionals i ja comencen a despuntar polítics de 2a generació creats als laboratoris dels partits i protegits sota l’empara d’organismes públics o de places funcionarials d’accés directe que seguiran munyint la vaca. Es permeten pujades de sous fora de lloc ( Mollet del Vallès al 2007 pujada de sous d’un 37% els regidors 2% els treballadors), despeses en publicitat institucional encoberta i la última idea genial a estat el Fons d’Inversió Local que són diners de tots per salvar-li políticament el cul a alguns. Ja n’hi ha prou! prou de ficar la mà a la caixa comuna! alguna cosa haurem de fer! proposo que cada cop que veiem als nostres polítics (siguin del color que siguin) els hi recordem que qui paga mana i els seus sous surten de les nostres butxaques. Podem anar una mica més lluny, iniciant des d’ara una campanya per canviar la Llei de Finançament dels Partits Polítics, cap a una forma més justa i honrada.